Fins fa poques setmanes, diversos responsables polítics i tècnics de la Generalitat Valenciana explicaven reiteradament, en diferents fòrums públics, que estaven treballant en les bases de tres línies de subvencions importants, necessàries i estratègiques per a la transició energètica.
Ens parlaven d’instruments amb capacitat real per a transformar el model de producció i consum d’energia al territori valencià, amb un impuls públic que havia d’acompanyar la ciutadania, les empreses i les entitats locals en un procés que no es pot deixar exclusivament en mans del mercat.
La primera línia havia d’estar destinada a les comunitats energètiques i al disseny i execució de nous projectes d’autoconsum col·lectiu. La segona, a instal·lacions d’energies renovables no necessàriament vinculades a l’autoconsum, com ara instal·lacions aïllades de la xarxa, energia solar tèrmica, biomassa o geotèrmia. La tercera, a la implantació de sistemes d’emmagatzematge d’energia renovable en la indústria i el comerç.
Les explicacions eren prou concretes per a generar expectatives reals entre cooperatives, ajuntaments, empreses i associacions que fa temps que treballen en projectes energètics. Moltes d’aquestes entitats iniciaren processos interns, encarregaren estudis de viabilitat, prepararen documentació i començaren a planificar inversions.
No es tractava, per tant, de simples esperances. Eren decisions econòmiques i organitzatives adoptades a partir d’anuncis efectuats públicament per representants de l’Administració.
Tanmateix, en revisar els pressupostos de la Generalitat Valenciana per a 2026, la conclusió és inquietant: em resulta impossible identificar una consignació pressupostària clara, específica i suficient que garantisca la convocatòria d’aquestes tres línies.
A més, l’IVACE no ha anunciat cap de les tres convocatòries i, en converses informals, es reconeix que, previsiblement, no se’n publicarà cap.
En anys anteriors, una part significativa de les polítiques de foment del nou model energètic es va finançar amb fons europeus extraordinaris. Ara, la qüestió no és només per què aquestes línies desapareixen, sinó per què no se n’ha previst la continuïtat amb recursos propis de la Generalitat.
La transició energètica no pot dependre exclusivament de programes europeus temporals. Si un govern considera que una política és estratègica, ha de garantir-ne la continuïtat quan s’acaben els fons extraordinaris. En cas contrari, no estem davant d’una política estructural, sinó davant d’una successió d’oportunitats puntuals.
Un pressupost d’un país no és únicament una suma de partides, capítols i programes. És la traducció econòmica d’una determinada manera d’entendre la societat. És la resposta concreta a una pregunta fàcil: a què destina els diners un govern i a què decidix no destinar-los?
La ideologia d’un govern es veu en els seus discursos, però es veu molt millor en els seus pressupostos.
Es veu en les polítiques que finança, en les empreses que beneficia, en els sectors que protegix, en les inversions que accelera i en aquelles que deixa sense recursos. També es veu en les absències, en les línies que desapareixen silenciosament i en les promeses que no reben cap dotació econòmica.
Quan una ajuda no figura en el pressupost, no estem només davant d’un retard administratiu. Estem davant d’una decisió política. I quan les decisions polítiques deixen fora les comunitats energètiques, l’emmagatzematge industrial i la generació renovable distribuïda, el missatge és clar: el canvi de model energètic no és una prioritat real.
I la falta de suport és especialment greu en el cas de les comunitats energètiques. Aquestes iniciatives no són únicament instal·lacions compartides de plaques solars. Poden integrar generació renovable, emmagatzematge, mobilitat elèctrica, rehabilitació energètica, gestió de la demanda i mesures contra la pobresa energètica.
Representen, en definitiva, una democratització parcial del sistema elèctric. Permeten que la ciutadania, els ajuntaments, les cooperatives i les petites empreses deixen de ser simples consumidores i participen en la producció i la gestió de l’energia.
Sense suport públic, moltes iniciatives no arribaran a executar-se. I cada comunitat energètica que no es posa en marxa és una oportunitat perduda perquè l’energia es produïsca i es gestione des del territori.
El mateix ocorre amb l’emmagatzematge energètic en la indústria. Fa anys que les administracions demanen a les empreses que electrifiquen processos, reduïsquen emissions i incorporen energies renovables. Però sense sistemes d’emmagatzematge, una part important de l’energia generada no es pot aprofitar de manera eficient.
L’emmagatzematge permet consumir energia renovable en hores diferents de les de producció, reduir puntes de demanda, millorar l’estabilitat dels processos industrials i disminuir la dependència de la xarxa.
Renunciar a aquesta línia d’ajudes significa limitar el potencial real de descarbonització del teixit industrial valencià. També significa perdre competitivitat, perquè les empreses que no puguen reduir els seus costos energètics estaran en pitjors condicions per a competir amb empreses situades en territoris on sí que s’estan incentivant aquestes inversions.
També és significatiu el buit en matèria de generació renovable més enllà de l’autoconsum. La transició energètica no es pot reduir a instal·lar plaques fotovoltaiques en algunes teulades.
Necessita projectes distribuïts, iniciatives municipals, sistemes tèrmics renovables, aprofitament sostenible de la biomassa, geotèrmia, instal·lacions aïllades i solucions adaptades a les necessitats de cada territori.
Sense suport públic, aquest desplegament es ralentitza o directament no es produïx. I quan l’Administració deixa de fomentar aquestes alternatives, no està deixant que el mercat decidisca lliurement: està afavorint que es mantinga el model que ja existix.
Perquè no intervindre també és una manera d’intervindre.
No donar suport a les alternatives beneficia aquells que ja ocupen una posició dominant. Si no s’ajuda les comunitats energètiques, es reforça la dependència de les comercialitzadores tradicionals. Si no s’incentiva la generació distribuïda, es manté la centralització de la producció. Si no es finança l’emmagatzematge, es dificulta la integració massiva d’energies renovables.
Per això és impossible analitzar aquesta desaparició de les ajudes sense mirar què està passant, al mateix temps, amb la central nuclear de Cofrents.
El debat energètic valencià continua marcat per les decisions relatives a la continuïtat de la central i per les mesures econòmiques, fiscals o polítiques que poden afavorir la seua explotació.
No consta de manera transparent que existisca una transferència directa entre els diners que no apareixen en aquestes línies d’ajudes i els recursos destinats a incentivar o facilitar la continuïtat de Cofrents. Però la coincidència política és massa significativa per a ignorar-la.
D’una banda, no es consignen recursos suficients per a les comunitats energètiques, la generació renovable distribuïda i l’emmagatzematge industrial. De l’altra, es plantegen incentius i condicions favorables per a una gran infraestructura energètica centralitzada, controlada per una gran corporació.
És una simple casualitat?
Potser pressupostàriament no es pot establir una relació comptable directa entre una decisió i l’altra. Però políticament sí que formen part del mateix debat: quin model energètic es vol impulsar amb els recursos i les competències de la Generalitat.
Quan hi ha voluntat per a generar incentius al voltant de Cofrents, però no per a garantir ajudes a les comunitats energètiques, el govern està enviant un missatge.
Quan es faciliten les condicions per a prolongar el model nuclear, però no es dota pressupostàriament la generació renovable distribuïda, el govern està prenent partit.
Quan s’atenen les demandes de les grans corporacions energètiques, però es deixa sense suport cooperatives, municipis, pimes i ciutadania, no estem davant d’una decisió tècnica. Estem davant d’una opció ideològica.
I eixa opció apunta cap a la preservació d’un model centralitzat, controlat per grans operadors i basat en una ciutadania reduïda al paper de consumidora passiva.
A més, aquesta qüestió no es pot desvincular de l’emergència climàtica. Cada any sense desplegar aquestes polítiques no és neutre. Són projectes que no es connecten, inversions que no es mobilitzen, empreses que no reduïxen emissions i llars que continuen depenent d’un mercat energètic inestable.
El cost d’oportunitat és real i acumulatiu.
Cada convocatòria que no es publica significa mesos o anys de retard. I, en matèria climàtica, els retards no es recuperen fàcilment. Les emissions que es produïxen hui s’acumulen en l’atmosfera i les infraestructures que no es transformen continuen condicionant-nos durant dècades.
No es pot parlar d’adaptació i mitigació del canvi climàtic mentre es retiren o s’abandonen els instruments que han de fer possible aquesta transformació.
He de reconéixer que l’actitud de l’actual Govern valencià no em sorprén; el que em sorprén enormement és el silenci que està mantenint l’oposició política valenciana.
Si aquestes línies havien sigut anunciades públicament i no apareixen reflectides amb claredat en el pressupost, per què no s’ha situat aquest assumpte en el centre del debat polític?
S’han presentat esmenes específiques per a recuperar-les? S’ha demanat la compareixença dels responsables de la política energètica? S’ha preguntat públicament per què es dona suport a Cofrents mentre desapareixen les ajudes a la generació distribuïda? S’ha informat les cooperatives, empreses i ajuntaments afectats?
Una oposició eficaç no només discutix les grans xifres dels pressupostos. També ha d’analitzar allò que desapareix, allò que s’abandona i allò que no es pressuposta.
Moltes vegades, les decisions més importants no apareixen en grans anuncis. Es prenen mitjançant el silenci, l’absència d’una partida o la no publicació d’una convocatòria.
I eixes absències també han de ser fiscalitzades.
La Generalitat ha d’explicar amb claredat si aquestes tres línies es convocaran, en quin termini i amb quin pressupost. També ha d’explicar quines mesures està adoptant en relació amb Cofrents i quin impacte econòmic tindran per a les arques públiques.
I la resta d’actors —oposició, mitjans de comunicació, organitzacions socials, empreses i ciutadania— han d’exigir aquesta informació.
Perquè el problema no és la falta de discurs sobre la transició energètica. D’eixe discurs n’hi ha en abundància. El problema apareix quan arriba el moment de convertir les paraules en recursos.
I, en aquest cas, el que els pressupostos semblen dir és que el Govern valencià preferix protegir el vell model energètic abans que impulsar-ne un de nou.
Potser el que ha passat és incomprensible. O potser s’entén massa bé.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
