Uns pressupostos públics de les nostres institucions autonòmiques són -a priori- una llei molt seriosa amb conseqüències pràctiques i directes sobre la immensa majoria del poble, la part que anomenem les classes populars. Són la principal ferramenta que tenen els governs per tal d’intervenir en les diverses realitats: social, cultural, lingüística i econòmica. Molt més enllà fins i tot que la majoria de lleis, ja que aquestes, si no tenen pressupost, no deixen de ser paper mullat. Mireu sinó la Llei d’Ús Social de l’Habitatge.
Els pressupostos de la Generalitat són, per tant, el text legal aprovat per les Corts Valencianes on es veu quines són les prioritats dels governs: si els serveis públics o les butxaques dels rics, més enllà de la retòrica que gasten després en les campanyes electorals. Aquest ha estat precisament un dels problemes històrics de les esquerres, que quan han governat no han reflectit part important dels seus programes que pregonaven en el pressupostos.
Aquest no seria, precisament, el problema de PP i Vox, que ja van avisar en campanya que pensaven incrementar els regals fiscals a les grans fortunes -obviant la inevitable altra cara de la moneda d’aquesta política: la degradació dels serveis públics i les polítiques de compensació social, amb el rebuig incomprensible del PP i Vox de la proposta i millora de les finances i ingressos autonòmics que ha fet el Govern estatal. Amb tot, Vox no s’ha pogut estar d’utilitzar el moment per a treure a passejar les seues obsessions i les seues particulars batalles politicoculturals, imposant la inclusió del concepte de la “prioritat nacional” (espanyola) al text.
El problema de la “prioritat nacional” (espanyola) és que és un concepte buit, simple propaganda i agitació que ningú sap com s’aplicarà i que, segons com es faça, és clarament inconstitucional i discriminatòria. Al remat, pareix que han volgut salvar els mobles prioritzant l’accés a les ajudes i a les subvencions públiques d’acord amb l’arrelament i amb el temps censat en algun dels municipis valencians. El concepte fins i tot podria discutir-se. Ara, com ho explicaran quan una persona d’origen marroquí que fa anys que viu a Almussafes vaja per davant d’un altre d’Albacete que s’ha traslladat fa uns mesos? No ho explicaran, és clar, seguiran marejant i movent la porteria -experts en el “on ara dic pa, ara dic coca” com amb l’incendi a Castella la Manxa (a la serra nord de Guadalajara), sempre amb la inestimable ajuda dels mitjans més massius- i seguiran culpant els migrants de la manca d’ajudes, perquè el problema no és qui es prioritza, sinó que aquestes ajudes i subvencions públiques cada volta són més menudes i van retallant-se més i més.
També és graciós que s’omplen tant la boca amb la “prioritat nacional”(espanyola) la mateixa setmana que un fons voltor rus ha expulsat de sa casa a tres famílies valencianes, tot avalat per les lleis espanyoles i executat amb els diners públics que paguem els contribuents -que no són precisament aquests fons internacionals que tributen a paradisos fiscals.
I mentrestant, el PP els accepta la boutade -encara que siga a risc de devaluar la importància dels pressupostos- i pensa allò “d’afarta’m i dis-me ruc”. Perquè mentre tots miràvem el dit de la “prioritat nacional” (espanyola), el PP aprofitava aquesta llei per reanimar els PAI -alguns aturats des de fa 40 anys-, sense tenir en compte els canvis en la legislació ambiental o en coses tan òbvies com els riscos d’inundabilitat, tal com han recordat les associacions de víctimes de la dana.
Així, per a Vox el soroll i la propaganda i per al PP la pasta i els negocis immobiliaris. Uns menejant el buc i els altres furtant la mel.
I pel mig, tal com ha denunciat l’àmplia aliança de moviments socials, sindicats i entitats culturals, qui s’emporta la pitjor part són els serveis públics, les polítiques d’habitatge o la promoció cultural i lingüística, que van veient com a cada exercici van patint més i més retallades en la línia de les polítiques sectàries i de censura de l’actual Consell governat pel PP amb suport de Vox.
Només es pot destacar un aspecte positiu d’aquests pressupostos: l’increment de la partida d’educació en 450 milions d’euros. La més important de totes i després de dos anys de retallades. És obvi que aquesta mesura -igual que el pal de climatització d’escoles- és la resposta d’un Govern molt tocat per la massiva vaga educativa dels docents. Ells mai ho reconeixeran -són conscients que seria un harakiri polític- però resulta evident que l’esforç de tants docents i comunitats educatives està tenint els seus fruits.
Ens espera un inici de curs al setembre i una tardor amb alta temperatura social i amb la possible confluència de les diferents i diverses reivindicacions socials valencianes, que representen les nostres prioritats col·lectives i compartides, pel bé comú del poble valencià.
