Hola, xiquets i xiquetes. Soc Joan Fuster, acosteu-vos, asseieu-vos ací al voltant del fumeral. He vingut a contar-vos un conte, perquè la meua vocació fallida ha sigut la de contacontes, per això tinc aquest set ací muntat i vaig amb aquest outfit de narrador folklorista, com el de John Hunt en la sèrie aquella de The Storyteller.
Tot va començar quan jo era jovenet i explorava les selves verges de Sumatra amb els meus amics, els també intrèpids aventurers; Xavier Casp, Miquel Adlert i Indiana Jones (Pare). Aquells dies de peripècies em van marcar, i per això tinc aquesta cama de fusta i la meua mona dissecada que sempre duc sota el batí i que en la meua religió és símbol de bona sort.
Un dia, mentre buscàvem donyets, en el més profund de la boscúria inexplorada, vam descobrir una manada de grapadores salvatges, mai havíem contemplat exemplars tan majestuosos. Mai s’havien vist aquests espècimens en llibertat, triscant alegrement pel sotabosc, fent els seus càntics d’aparellament, grapant les fulles dels arbres en taquets de fins a cinc o sis unitats.
Els meus companys s’atemoriren en veure eixe espectacle de la natura, però com a bons lletraferits que també érem, sentíem l’impuls irrefrenable d’acostar-nos a la manada. Les grapadores van fugir astorades tan bon punt ens detectaren amb els seus sentits superdesenvolupats. Només una es va quedar al lloc, mirant-me fixament, com un depredador albirant la seua presa, mentre m’amenaçava traient el seu carregador i em mostrava les brillants grapes daurades. Va ser en eixe moment quan vaig saber que havia de ser meua.
Sense dubtar-ho em vaig llençar sobre ella i després d’una lluita ferotge, però breu, ja l’havia capturada dins la gàbia porta-espècimens. Els meus companys m’advertiren que allò no era una cosa fútil, que aquella no era una grapadora Petrus o Stadler domèstica, sinó una veritable grapadora salvatge de Sumatra. Ai, si els haguera fet cas en aquell moment! Jo encara era jove i inconformista, la meua visió humanista i evolucionista em feia confiar que tot ésser salvatge podia ser civilitzat. Vaig voler jugar a ser déu i no sabia que alguns tresors estan millor ocults a la cobdícia dels éssers humans.
Així doncs, vaig portar a Sueca la meua grapadora i em vaig disposar a ensinistrar-la utilitzant les tècniques més sofisticades que la ciència del comportament proporcionava, des de les tesis de Pavlov i Piaget a les del Batxillerat LOGSE. Els resultats no es van fer esperar, jo sabia que una grapadora mitjana pot arribar a ser tan intel·ligent com un votant de Compromís, però els resultats amb “Potetes” que així la vaig batejar, van superar tots els meus pronòstics. Al cap de poc ja era capaç de grapar les quasi 300 pàgines del mecanoscrit d’El descrèdit de la realitat amb gran perícia. Però allò no va quedar així, prompte es va revelar que la meua Potetes no tindria mai prou i em vaig veure impel·lit a escriure cada vegada més i més per a saciar la seua ànsia grapadorística; fins i tot factures de l’IBI i tiquets del pàrquing del Continente van haver de passar per la seua famolenca gola.
Jo també vaig canviar, vaig començar a emmotllar la meua vida a la de Potetes, coneixedor que l’únic ecosistema on podia criar a una grapadora salvatge eren les tertúlies d’escriptors vaig fer de ma casa un antre d’erudits. D’aquesta manera ella podia gaudir durant hores en un ambient literari, reposava sobre un munt de llibres escoltant atentament les discussions sobre Montaigne i Russell.
Però ah! Un dia, mentre Potetes jeia mig adormida sobre les meues cames, cansat de recitar-li les lleis d’Hermes Trismegisto, vaig badar i em va caure el Kybalión a sobre d’ella. La seua vena salvatge va brotar en forma de fúria assassina i em va picar a la mà, tot seguit, va emprendre el vol amb les seues ales i va fugir pel forat del fumeral.
Era massa tard per a mi; sabia que la picadura d’una grapadora salvatge podria encomanar moltíssimes malalties exòtiques, tals com el paludisme, l’existencialisme i l’olor de peus. Però el meu cas va ser més greu, es coneix que Potetes devia ser una grapadora-vampira i jo, a la manera d’un Nosferatu modern, em vaig transformar en un esclau de les tenebres.
A poquet a poquet vaig anar notant que la llum del sol em molestava i vaig haver de fer vida a la nit, pàl·lid i reclòs a casa, ara havia d’aguantar les tertúlies d’escriptors fins a la matinada. Tenia una desmesurada set de sang, però sabia que no podia mossegar els meus amics escriptors, car no hi ha mal més gran per a la humanitat que un escriptor immortal. Així que me les vaig aviar perquè un zelador em traguera d’estraperlo bosses de plasma de l’hospital i reomplia amb elles les meues botelles de JB per tal de dissimular.
Finalment, em vaig anar despagant de la vida i, al costat del meu metge Jordi Lloret, vaig fingir la meua pròpia mort. Sabia que la gent, tan necessitada de referents mitificats en aquest món postmodern, estaria tan flipadíssima amb un Fuster mort que em tirarien al calaix sense mirar pèl. Així va ser, a partir d’allí una làpida falsa i un mecanisme d’obertura en el mausoleu de Fills Predilectes de Sueca van fer la resta.
Sí. Jo no moriré mai, jo viuré per sempre. Soc immortal, i com a tal he de tragar-me per a tota l’eternitat la manada de maeros sense garbellar que es dediquen a fer concerts d’homenatge, obres de teatre, poemes musicats, llibres i xarradetes soporíferes que entenen de mi merda i mitja. Fins ara ho suportava estoicament, però amb això de l’any Fuster vaig estar fins a la coroneta. Així que vos he de dir que ja ho teniu bé. El que jo vull és que alceu una gran efígie de coure de mi mateix embolcallada en el meu batí i sostenint en la mà la meua benvolguda Potetes; l’estàtua de la Fusteritat.
