Des de la perspectiva del capitalisme liberal, el concepte d’ecologisme s’ha associat quasi automàticament als límits, les prohibicions i la paralització d’activitats econòmiques. L’ecologista apareixia sovint representat com aquell que sempre diu que no: no a construir, no a produir, no a circular, no a consumir, no a transformar el territori. Fins i tot s’ha volgut presentar la protecció ambiental com una limitació de la llibertat individual, com una càrrega burocràtica per a les empreses o com un obstacle per al creixement econòmic.
Aquesta caricatura continua present en bona part del debat públic. Quan es protegeix una zona natural, es regula una activitat contaminant, es limita l’ocupació d’un territori vulnerable o s’exigeixen determinades condicions ambientals a una empresa, ràpidament apareix qui acusa l’ecologisme d’impedir el desenvolupament. Però aquesta és una visió extraordinàriament reduccionista i simplista del que significa incorporar una mirada ecologista a les nostres decisions.
Perquè sí, l’ecologisme posa límits. Igual que els posa el dret laboral, la normativa sanitària, la seguretat alimentària, la legislació urbanística o les normes que impedeixen que qualsevol puga construir un edifici sense garanties estructurals. No considerem que exigir que una fàbrica no intoxique els seus treballadors siga un atac a l’economia. Tampoc hauríem de considerar-ho quan exigim que no contamine un aqüífer, destruïsca un ecosistema o trasllade els seus costos ambientals al conjunt de la societat.
Però posar límits no significa prohibir qualsevol actuació sobre el territori, i convé desmuntar algunes acusacions que es repeteixen massa sovint contra l’ecologisme. Ser ecologista no significa impedir que una persona arreplegue una pinya del bosc, ni oposar-se a desbrossar o gestionar la vegetació quan és necessari per reduir la càrrega de combustible i el risc d’incendi. Tampoc significa deixar abandonats els rius i barrancs fins que qualsevol obstacle dificulte el pas de l’aigua. Una cosa és protegir la vegetació de ribera i el funcionament natural d’un riu, i una altra ben diferent és renunciar al seu manteniment, a retirar obstacles problemàtics o a actuar allí on existeix un risc real per a persones i béns.
Presentar els incendis forestals com una conseqüència de “no poder netejar la muntanya” per culpa dels ecologistes, o les inundacions com el resultat de “no poder netejar els rius”, és una simplificació interessada que converteix problemes molt complexos en consignes fàcils. L’ecologisme no defensa l’abandonament del territori. Defensa precisament la seua gestió responsable: gestionar els boscos sense destruir-los, mantindre els cursos d’aigua sense convertir-los en canals artificials, aprofitar els recursos naturals sense esgotar-los i intervenir quan calga amb criteris tècnics, coneixement i respecte pels processos naturals. No fer res no és ecologisme. Fer qualsevol cosa sense valorar-ne les conseqüències tampoc.
L’ecologisme també crea
Però l’ecologisme és molt més que això. També crea. Crea riquesa, empreses, ocupació, innovació, activitat econòmica i oportunitats. I aquesta és, probablement, una de les dimensions menys explicades de la transició ecològica.
Només cal mirar al nostre voltant. La implantació de les energies renovables ha generat un sector empresarial que fa pocs anys pràcticament no existia: enginyeries, instal·ladors, mantenidors, fabricants de components, consultories, cooperatives energètiques, empreses de gestió i nous serveis professionals. La rehabilitació energètica dels edificis mobilitza arquitectes, constructors, electricistes, instal·ladors, empreses de materials, fabricants d’aïllaments o especialistes en climatització eficient.
L’economia circular està obrint nous nínxols d’activitat vinculats a la reparació, la reutilització, el reciclatge, l’ecodisseny i l’aprofitament de materials que fins fa poc consideràvem residus. La gestió forestal pot crear ocupació en zones rurals mentre redueix el risc d’incendis. L’agricultura sostenible, els circuits curts de comercialització o la transformació de productes locals poden generar valor afegit allí mateix on es produeixen els aliments.
I podríem continuar: mobilitat sostenible, restauració d’ecosistemes, gestió de l’aigua, infraestructura verda, turisme de natura, bioconstrucció, adaptació al canvi climàtic, nous materials, serveis ambientals, agricultura regenerativa, gestió de residus o solucions basades en la natura. Darrere de cada problema ambiental hi ha també un enorme camp per a la creativitat, la investigació i l’emprenedoria.
Preguntes que es converteixen en oportunitats
La mirada ecologista obliga a fer-nos preguntes. Podem fabricar el mateix producte utilitzant menys materials? Podem allargar la seua vida útil? Podem reutilitzar els seus components? Podem produir utilitzant menys aigua i menys energia? Podem aprofitar un residu agrícola com a matèria primera? Podem construir un edifici que necessite molta menys climatització? Podem adaptar una plaça a la calor sense convertir-la en una enorme màquina de consumir electricitat?
Cada una d’aquestes preguntes pot acabar convertint-se en una empresa, una patent, un servei professional, una nova ocupació o una oportunitat econòmica.
L’ecologisme, a més, ens obliga a revisar allò que entenem per confort. Per pura inèrcia hem solucionat qualsevol necessitat afegint més energia, més tecnologia o més consum de recursos. Si tenim calor, instal·lem més aire condicionat. Si necessitem moure’ns, posem més cotxes. Si necessitem aigua, busquem noves fonts abans de preguntar-nos si utilitzem correctament la que ja tenim.
Però moltes vegades podem viure igual o millor amb solucions més senzilles i naturals. Un arbre ben situat pot donar ombra al llarg de tota la seua vida. Una bona orientació d’un edifici pot reduir considerablement la necessitat de climatització. Un carrer amb vegetació i sòls permeables pot ser més confortable durant una onada de calor i gestionar millor una pluja intensa. Una zona humida pot ajudar a reduir inundacions. Recuperar una séquia, un bosc de ribera o una superfície agrícola pot prestar serveis que, si haguérem de substituir artificialment, costarien molts diners.
Aquesta manera de pensar no rebutja la tecnologia; ben al contrari, ens obliga a utilitzar-la amb més intel·ligència. Ens convida a combinar enginyeria, arquitectura, biologia, coneixement tradicional i innovació per aconseguir millors resultats amb menys recursos.
Una oportunitat per a l’economia local
I també pot representar una extraordinària oportunitat per a l’economia local. Moltes activitats vinculades a la transició ecològica difícilment poden deslocalitzar-se. Un bosc s’ha de gestionar allí on està. Un edifici s’ha de rehabilitar al municipi on s’ha construït. Els arbres urbans necessiten persones que els planten i els cuiden. Les instal·lacions renovables necessiten manteniment. La restauració ambiental necessita treball sobre el territori. L’agricultura necessita agricultors.
Això significa empreses locals, autònoms, cooperatives, professionals i llocs de treball que poden ajudar a mantindre activitat econòmica en pobles i ciutats.
La mirada ecologista també resulta útil per a posar límits a l’especulació. Protegir un sòl agrícola, un aqüífer, una zona humida, una muntanya o un tram de litoral no significa immobilitzar riquesa; moltes vegades significa evitar que una operació rendible durant uns pocs anys destruïsca un recurs que podria generar valor durant generacions.
El territori és capital. L’aigua és capital. La fertilitat del sòl és capital. Els boscos són capital. El paisatge és capital. Un litoral ben conservat és capital. Destruir-los per obtindre un benefici immediat pot ser negoci per a alguns, però difícilment pot considerar-se una bona política econòmica per al conjunt de la societat.
Ecologisme, justícia i democràcia
Però hi ha encara una altra dimensió fonamental. L’ecologisme parla de justícia. Els impactes ambientals no afecten totes les persones per igual. Qui disposa d’una vivenda ben aïllada afronta una onada de calor d’una manera molt diferent de qui viu en un habitatge precari. Qui té recursos pot instal·lar climatització, abandonar temporalment una zona inundable o assumir l’encariment de l’energia. Qui no en té pateix molt més directament les conseqüències.
La contaminació, la falta d’espais verds, la pobresa energètica, les inundacions o les temperatures extremes tenen també classe social. Per això l’ecologisme parla necessàriament de solidaritat, d’equitat i de societats cohesionades. Parla del dret que totes les persones haurien de tindre a respirar aire net, disposar d’aigua, viure en un entorn saludable, accedir a espais públics dignes o habitar barris preparats per afrontar els efectes del canvi climàtic.
I parla també de solidaritat entre generacions. Les persones que viuran d’ací a cinquanta anys no poden votar en les eleccions actuals ni participar en els processos de decisió, però heretaran els aqüífers que deixem, els boscos que conservem, el clima que alterem, els residus que produïm i el territori que transformem.
Aquesta reflexió connecta directament l’ecologisme amb la democràcia. Una democràcia no consisteix únicament a votar cada quatre anys. Significa també garantir drets, protegir els béns comuns, permetre la participació ciutadana i evitar que determinats interessos particulars puguen imposar els seus costos al conjunt de la societat.
Defendre la democràcia hui significa també defendre l’ecologisme. Quan permetem que uns pocs s’apropien dels beneficis d’una activitat mentre la contaminació, els riscos o els costos futurs els paga tota la societat, tenim també un problema democràtic. Quan la qualitat ambiental d’un barri depén de la renda dels seus habitants, tenim un problema democràtic. Quan les decisions sobre un territori s’adopten ignorant les persones que hi viuen, tenim un problema democràtic.
Potser per això hem arribat a un punt en què no ser ecologista comença a resultar tan difícil d’explicar com no ser demòcrata.
Un consens mínim de civilització
Això no significa que tots hàgem de compartir les mateixes polítiques ambientals. Podem discutir els ritmes, les prioritats, els instruments o les solucions concretes. Podem discrepar sobre una infraestructura, una tecnologia, una llei o una determinada manera d’organitzar la transició ecològica. De fet, hem de fer-ho.
Però allò que resulta cada vegada més difícil és negar la necessitat de protegir les condicions materials que permeten que la nostra societat funcione. Ser ecologista no hauria de significar sols pertànyer a un partit, una associació o una determinada sensibilitat política. Hauria de significar assumir una idea molt més senzilla: que el nostre benestar depén de recursos limitats i que cuidar-los és una obligació col·lectiva.
L’ecologisme pot crear empreses, ocupació, innovació i riquesa. Pot revitalitzar economies locals, millorar les nostres ciutats, reduir dependències, evitar costos futurs, protegir-nos davant del canvi climàtic i ajudar-nos a construir societats més justes i cohesionades.
Posa límits, evidentment. Però també obri possibilitats. I potser aquesta siga una de les seues majors utilitats: recordar-nos que progressar no consisteix simplement a fer més coses, consumir més recursos o ocupar més territori, sinó a ser capaços de viure millor, generar prosperitat i repartir-la sense destruir pel camí les bases que fan possible la nostra pròpia vida.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
