Cada 9 d’Octubre se’ns convida a recordar un moment clau de la nostra història. Però potser enguany la commemoració també ens hauria de servir per a redirigir la mirada cap avant. No per a oblidar d’on venim, sinó precisament per a entendre-ho i preguntar-nos cap a on volem anar.
El 9 d’Octubre de 1238 no va nàixer un país del no-res. Aquell territori que entrava en una nova etapa política era una terra habitada, treballada i transformada durant segles per persones de cultures, llengües i religions diverses. Amb la conquesta de Jaume I començaria a configurar-se un nou marc polític, el Regne de València, dins d’una Europa occidental cristiana i feudal molt allunyada de la nostra. O no tant…
Als habitants que ja vivien ací se sumaren nous pobladors procedents de territoris catalans, aragonesos, occitans, navarresos i d’altres llocs. Arribaren amb les seues formes de vida, els seus coneixements i les seues llengües. Amb els conflictes i les tensions pròpies de l’època, aniria conformant-se una societat nova, amb institucions, lleis i una identitat que evolucionaria durant segles.
Aquell 9 d’Octubre representa, per tant, un punt de partida. No l’inici absolut de la nostra història, però sí l’obertura d’una etapa nova. I potser és precisament eixa idea la que hui ens interessa recuperar.
Quasi huit segles després, el País Valencià torna a trobar-se davant d’un moment de transformació més que profunda.
Aquesta mateixa setmana del 9 d’Octubre, a Madrid s’han convocat eleccions generals anticipades per al 29 de novembre. La coincidència arriba enmig d’un període de fortes transformacions polítiques, econòmiques, socials i ambientals. Però, més enllà dels governs que vinguen o de les majories parlamentàries que es formen, hi ha canvis molt més substancials que condicionaran el nostre futur col·lectiu.
No parlem ara d’una conquesta militar ni de la creació d’un nou regne. Parlem d’una transformació molt més present en la nostra vida quotidiana: adaptar el territori, l’economia i la societat a unes condicions climàtiques que estan canviant ràpidament.
Quan canvien les condicions físiques d’un territori acaba canviant la manera de viure-hi. Canvia allò que podem cultivar, la manera com construïm, com ens desplacem, com produïm energia, com gestionem l’aigua, com protegim les persones majors davant de la calor o com preparem els municipis davant d’una inundació. Com ens organitzem com a societat.
És ací on crec que hem de començar a parlar de refundació.
Refundar no significa esborrar el passat ni començar de zero. Cap societat comença mai de zero. Significa mirar allò que som, conservar el que funciona, corregir el que ens ha conduït a situacions insostenibles i construir un nou marc de convivència adaptat al temps que ens ha tocat viure.
El poble valencià ho ha fet moltes vegades abans.
El nostre territori està ple de les petjades de generacions que van haver d’aprendre a conviure amb les seues condicions ambientals. Les séquies, els assuts, els bancals de muntanya, els sistemes tradicionals de reg, els patis, les ombres, els pous o els camins no són simplement elements pintorescos del paisatge. Són la demostració que les societats que ens precediren saberen observar el territori i adaptar-s’hi.
Ara haurem de tornar a fer-ho, però davant d’un canvi especialment ràpid.
Haurem de construir i rehabilitar habitatges capaços de mantindre temperatures habitables sense disparar el consum energètic. Transformar carrers massa durs en espais amb arbres, ombra i superfícies que acumulen menys calor. Gestionar millor cada gota d’aigua. Adaptar l’agricultura. Gestionar els boscos. Preparar barrancs i ciutats davant de les inundacions. Crear refugis climàtics. Redissenyar escoles, hospitals, residències i espais públics.
I també decidir com produïm l’energia que necessitem sense convertir determinats territoris en simples zones de sacrifici al servici dels grans centres de consum.
Tot això és refundar.
Perquè no podem limitar-nos a posar tirites sobre un model construït per a unes condicions que estan desapareixent. Necessitem alguna cosa més ambiciosa: un projecte de país.
I això obliga també a repensar què entenem per progrés.
Durant bona part del segle XX vam identificar desenvolupament amb més carreteres, més habitatges, més urbanitzacions, més consum, més energia i més producció. El segle XXI ens obligarà a incorporar altres indicadors.
Un país avançat serà aquell capaç de mantindre habitables les seues ciutats durant una onada de calor. Que gestione bé l’aigua. Que conserve sòls fèrtils. Que reduïsca la vulnerabilitat davant d’inundacions i incendis. Que produïsca energia sense destrossar el territori. Que mantinga vius els pobles de l’interior. Que genere oportunitats perquè els joves puguen desenvolupar els seus projectes de vida. Que garantisca una vellesa digna. Que preserve la biodiversitat i els paisatges que hem heretat.
No es tracta de renunciar a la prosperitat. Es tracta de redefinir-la.
Una economia que esgota l’aigua, impermeabilitza el sòl, augmenta la vulnerabilitat davant dels riscos climàtics i exclou una part de la població pot créixer durant un temps, però difícilment podem considerar-la pròspera.
I ací apareix una altra qüestió imprescindible: la justícia.
No podem adaptar-nos al canvi climàtic deixant cadascú a la seua sort. Una família amb recursos podrà rehabilitar la casa, millorar l’aïllament, instal·lar plaques solars o climatitzar-la. Una família amb menys recursos tindrà moltes més dificultats. Una persona jove i sana pot afrontar millor determinades temperatures que una persona major que viu sola. Una gran ciutat disposa de recursos tècnics que molts municipis menuts no tenen.
Si no incorporem criteris de justícia, la crisi climàtica pot ampliar desigualtats que ja existixen.
Refundar significa també protegir les persones vulnerables, el territori, els recursos compartits i les generacions que vindran després.
I significa pensar a llarg termini.
Un urbanisme equivocat pot condicionar una ciutat durant més de cent anys. Una mala planificació territorial pot multiplicar l’exposició davant d’una inundació. Una política forestal incorrecta pot augmentar el risc d’incendi. Una infraestructura energètica mal plantejada pot provocar conflictes territorials que haurien pogut evitar-se.
Necessitem recuperar una capacitat que sembla haver desaparegut de bona part de la política: imaginar com volem que siga el País Valencià d’ací a vint-i-cinc o cinquanta anys.
Quanta aigua tindrem? Quins cultius continuaran sent viables? Com haurem d’adaptar les nostres ciutats? Quins boscos tindrem? Quina energia consumirem i on la produirem? Com ens desplaçarem? Quines oportunitats laborals generarà la transició ecològica?
No són preguntes futuristes. Són preguntes de govern.
Però una refundació no pot ser només defensiva. La crisi climàtica ens obliga a canviar, però el canvi també pot convertir-se en una oportunitat per a millorar la societat.
La transició energètica pot crear ocupació. La rehabilitació d’habitatges pot generar nous sectors professionals. L’economia circular pot reduir residus i dependències. La gestió forestal pot obrir oportunitats als territoris de l’interior. L’agricultura regenerativa pot ajudar a conservar sòls i recursos hídrics. Les comunitats energètiques poden permetre que una part de la riquesa generada per les renovables es quede allí on es produïx l’energia.
Els valencians i valencianes hem demostrat moltes vegades una enorme capacitat per a transformar-nos: en l’agricultura, la indústria, el comerç, el turisme, la ceràmica, el disseny o la tecnologia. La mateixa creativitat que ens ha permés reinventar-nos en altres moments haurà de servir-nos ara.
Però encara falta una dimensió essencial.
Una refundació valenciana no pot ser únicament ambiental o econòmica. Ha de ser també social, cultural i identitària.
El País Valencià del futur serà probablement més divers que el de hui. Però la diversitat no és cap novetat entre nosaltres. Al llarg dels segles, aquesta terra no ha deixat de rebre persones procedents d’altres llocs, amb altres llengües, cultures, creences i costums. Persones que arribaren per treballar, per buscar una vida millor, fugint de conflictes o simplement perquè decidiren fer d’aquest territori la seua casa.
Eixa arribada constant de gent també ens ha construït. El País Valencià que coneixem hui és fruit de les aportacions dels qui ja estaven ací i dels qui han anat arribant després. Som una societat diversa, plural i rica perquè generacions molt diferents han anat deixant la seua empremta en els nostres pobles, ciutats, barris, empreses, escoles i famílies.
La identitat valenciana no és una realitat tancada ni immutable. Ha evolucionat, s’ha enriquit amb noves aportacions i continua transformant-se. I això no significa perdre allò que som. Al contrari: significa tindre prou confiança en nosaltres mateixos per a compartir-ho amb els qui arriben i convidar-los a formar-ne part.
Refundar significa també construir una comunitat en què ningú haja de renunciar als seus orígens per a sentir-se valencià, però en què tots puguem reconéixer una casa comuna, una cultura compartida i una responsabilitat col·lectiva sobre el territori en què vivim.
I en eixa casa comuna, la llengua pròpia ha de tindre un lloc central.
El valencià ha sobreviscut durant segles, però hui continua necessitant protecció, reconeixement, ús i promoció. Una societat no és plenament lliure si una part dels seus ciutadans no pot parlar, educar, treballar, crear o viure amb normalitat en la seua llengua.
La llengua no és un ornament del passat. És una manera de mirar el món, una eina de convivència i una part essencial de la nostra identitat col·lectiva.
No hauria de convertir-se en una frontera per als qui arriben, sinó en una porta d’entrada a la comunitat que els acull. Una manera d’incorporar-se a un país que no demana a ningú que renuncie al que és, però que sí que necessita preservar allò que el fa singular.
I quan parle de refundar el País Valencià, parle també d’un nou pacte de convivència: entre generacions, entre territoris, entre persones nascudes ací i persones arribades de fora, entre les ciutats i els pobles, entre la costa i l’interior, entre l’economia i el medi ambient.
Un país no és només una administració ni unes fronteres. És una comunitat que comparteix un territori, una història, una cultura i la responsabilitat de decidir què vol fer amb tot allò que ha rebut.
El 9 d’Octubre ens recorda que el nostre país ja ha sigut construït i reconstruït moltes vegades.
Ara ens toca una nova transformació.
La crisi climàtica farà inevitable una part d’eixe canvi. La qüestió és si ens limitarem a reaccionar davant de cada incendi, cada inundació, cada sequera o cada onada de calor, o si serem capaços d’entendre que darrere de tots aquests fenòmens hi ha una transformació estructural que necessita un projecte col·lectiu.
Un País Valencià més preparat. Més just. Més sostenible. Més innovador. Més cohesionat. Més conscient dels límits del seu territori. Més orgullós de la seua llengua i de la seua cultura. I, sobretot, més capaç de cuidar allò que compartim.
Quasi huit segles després d’aquell 9 d’Octubre de 1238, potser ha arribat el moment de tornar a parlar de fundar, o més exactament, de refundar el País Valencià.
No per a negar el que som, sinó precisament per a preservar-ho.
Perquè cada generació rep un país que altres han construït abans i té la responsabilitat de deixar-ne un altre als qui vindran després.
A la nostra potser ens ha correspost una de les tasques més difícils de la història contemporània valenciana: adaptar aquest país perquè continue sent habitable, conservar la seua identitat i la seua llengua, reduir les desigualtats i convertir una crisi que ens obliga a canviar en l’oportunitat de construir una societat millor.
Ameu i protegiu totes les persones i el poble. Feu regnar la justícia i vetleu perquè els grans no oprimisquen els menuts.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
