El 29 d’octubre de 2024, milers i milers de valencianes i valencians vam descobrir, de la manera més dolorosa, que viure en un territori no significa necessàriament conéixer-lo. Carrers que havíem recorregut tota la vida es van convertir en rius. Barrancs que semblaven inofensius van recuperar una força indomable. L’Horta i la Ribera van quedar atrapades en una catàstrofe que pocs haurien cregut possible. L’aigua es va emportar cotxes, cases, negocis i, sobretot, vides.
Acabem de commemorar el segon aniversari d’aquella tragèdia. Un aniversari carregat d’absències, de records i de ferides que encara no s’han tancat. Dos anys després, hi ha famílies que intenten refer les seues vides, pobles que arrosseguen les cicatrius de la inundació i preguntes que continuen sense resposta. I este aniversari arriba, a més, quan acabem de patir una altra dana que ha tornat a sembrar destrucció i mort al nostre territori.
La dana Adam, que este octubre ha colpit especialment la Safor i la Marina, ens ha posat una altra vegada davant de les mateixes preguntes. Esta vegada hi ha hagut avisos anticipats, suspensió de classes, restriccions de mobilitat, ordres de confinament i missatges d’emergència als telèfons. Però també inundacions, rescats i víctimes. La naturalesa no espera que hàgem acabat de reconstruir allò que va destruir la darrera vegada.
Davant d’esta realitat, resulta obligatori preguntar-nos què hem aprés. I la resposta, de moment, no és gens satisfactòria.
Parlem molt d’alfabetització digital i mediàtica. Ens falta, en canvi, una altra alfabetització: la climàtica. Saber interpretar els fenòmens meteorològics, conéixer els riscos del territori, entendre el llenguatge de les emergències i actuar en conseqüència. No es tracta de convertir tota la població en meteoròlegs, sinó de disposar dels coneixements bàsics que poden salvar-nos la vida.
Comencem per una paraula que ja forma part del nostre vocabulari: dana. Són les sigles de depressió aïllada en nivells alts, un fenomen atmosfèric que no provoca necessàriament pluges torrencials, encara que pot afavorir-les en determinades condicions. No totes les danes són perilloses, ni totes les inundacions tenen relació amb una dana. Distingir-ho és el primer pas per a no confondre la meteorologia amb la catàstrofe.
Després tenim l’AEMET, l’Agència Estatal de Meteorologia, que observa, estudia i prediu el temps, i emet avisos quan hi ha fenòmens adversos. Els seus colors no són una qüestió estètica. El groc demana atenció. El taronja indica un perill important, que exigix preparació i precaucions. El roig assenyala un perill extraordinari, amb conseqüències que poden ser molt greus o catastròfiques.
Ara bé, un avís roig no vol dir que s’hagen d’inundar tots els carrers de tots els municipis afectats. I l’absència de pluja intensa al nostre poble no significa que estiguem fora de perill. L’aigua pot arribar des de quilòmetres de distància, després de recórrer barrancs i conques que molts de nosaltres desconeixem.
També convé distingir entre avís i alerta. L’AEMET advertix de la perillositat meteorològica. Els organismes de protecció civil valoren els riscos i activen les mesures de protecció. Són funcions diferents, però haurien de formar part d’una mateixa cadena de responsabilitats.
I què és l’ES-Alert? Aquell missatge que arriba sobtadament al telèfon, acompanyat d’un so estrident. No és una aplicació que hàgem d’instal·lar ni un simple avís meteorològic. És un sistema d’alerta pública que permet enviar instruccions d’emergència als mòbils presents en una zona determinada.
Ací hi ha una qüestió que cal entendre bé. L’AEMET és un organisme estatal i els seus avisos es formulen per a àmbits territorials que poden incloure molts municipis. L’ES-Alert forma part d’un sistema estatal, però, davant d’emergències com les inundacions, la decisió d’activar-lo correspon habitualment a les autoritats autonòmiques de protecció civil. I és precisament en el pas de la predicció a les decisions concretes on es juguen bona part de les possibilitats de prevenció.
Perquè les inundacions no entenen de fronteres administratives, però tampoc no afecten igual tots els municipis, barris o carrers. Un avís pot abastar una comarca sencera, mentre que el perill real es concentra en determinats barrancs, zones baixes o urbanitzacions. Una instrucció general pot ser necessària, però no substituïx el coneixement detallat del territori.
Cal avançar cap a una prevenció més local, pròxima a les persones i adaptada a cada municipi. Una prevenció que connecte la informació científica estatal, les competències autonòmiques i el coneixement municipal. Que identifique els carrers inundables, els accessos perillosos, els edificis vulnerables, els itineraris segurs i les persones que necessiten ajuda.
Els ajuntaments no haurien de ser simples receptors d’instruccions. Haurien de participar activament en la preparació i la gestió preventiva, amb plans actualitzats, equips formats, sistemes d’informació de proximitat i una ciutadania que conega els riscos del lloc on viu. No es tracta de substituir la coordinació autonòmica, sinó de fer-la més efectiva des del territori. La prevenció ha de ser global en el coneixement, però local en moltes de les seues actuacions.
La dana d’enguany també ha posat sobre la taula una altra paraula: confinament. Durant anys l’havíem associada a la pandèmia; ara l’escoltem de nou en relació amb les inundacions. Però, què significa confinar-se davant d’una barrancada? Romandre en un lloc segur i restringir els desplaçaments, seguint les instruccions de les autoritats. Si l’aigua amenaça l’edifici, pot caldre pujar a plantes superiors i allunyar-se dels baixos, els soterranis i els garatges.
Confinar-se no és evacuar. Evacuar significa abandonar un lloc exposat al perill i traslladar-se a un espai segur. A vegades cal fer-ho abans que arribe l’aigua. En altres circumstàncies, eixir quan els carrers ja estan inundats pot resultar molt més perillós que refugiar-se a les plantes altes. Saber interpretar estes instruccions pot marcar la diferència entre la vida i la mort.
L’alfabetització, però, també ha d’arribar als responsables polítics i tècnics. La dana de 2024 va demostrar, tràgicament, que disposar d’informació científica no garantix que esta es transforme en decisions adequades. Els models anunciaven precipitacions extraordinàries, els avisos existien i, tanmateix, la resposta institucional va resultar insuficient.
I ací cal dir-ho amb claredat: sota el comandament de Carlos Mazón, el Consell va fallar de manera molt greu en la seua responsabilitat de protegir la població. No va activar a temps els mecanismes d’emergència, no va transmetre amb la urgència necessària els avisos disponibles i no va prendre les decisions que la gravetat de la situació exigia. La tardança, la descoordinació i la manca de lideratge van tindre conseqüències humanes irreparables.
Els problemes de coordinació, comunicació i presa de decisions no són una anècdota administrativa: continuen exigint explicacions i responsabilitats. Cal distingir entre els professionals que advertiren del perill i els qui havien de convertir els avisos en mesures de protecció. Però les competències administratives no poden convertir-se en una excusa per a la inacció. Una informació que no s’interpreta, una alerta que no es transmet o una decisió que arriba tard poden resultar tan determinants com la intensitat de la pluja.
I ací apareix una de les contradiccions més inquietants de la nostra societat. Exigim als responsables públics que s’anticipen a les catàstrofes, però sovint els critiquem quan adopten mesures preventives i finalment no passa res.
Quan s’anuncia una alerta i se suspenen les classes, es limita la mobilitat o es tanquen instal·lacions, apareixen les molèsties i els retrets. Si després la pluja no arriba amb la intensitat prevista, es parla d’exageració, alarmisme o incompetència. Però, i si haguera passat?
Previndre significa actuar abans que el perill es materialitze, quan encara existixen incerteses. Els models meteorològics no són boles de cristall: treballen amb probabilitats, escenaris i marges d’error. Les decisions han de ser proporcionades i justificades, però no poden esperar una certesa absoluta que, moltes vegades, només arriba quan ja és tard.
Una escola que suspén les classes davant d’un risc extrem i l’endemà obri sense incidències no ha fracassat necessàriament. Una evacuació preventiva que acaba sense inundacions tampoc no és, per este motiu, una equivocació. L’èxit de la prevenció consistix, moltes vegades, precisament en allò que no arriba a passar.
Aquesta realitat és difícil d’assumir en una societat que valora les conseqüències visibles de les decisions, però que difícilment pot comptabilitzar les tragèdies evitades. Les molèsties d’una suspensió d’activitats són immediates. Les vides que s’han pogut salvar, en canvi, no apareixen en cap estadística.
Per això també necessitem alfabetitzar-nos en la incertesa. Comprendre que una previsió no és una promesa i que un avís no garantix que un fenomen ocorrerà exactament on i quan esperem.
Encara ens falta, a més, un aprenentatge fonamental: llegir el territori. Al llarg de la història del nostre país hem ocupat planes d’inundació, alterat cursos naturals d’aigua, impermeabilitzat superfícies i construït barris, carreteres i polígons en espais exposats a riscos que preferíem ignorar. Hem considerat els barrancs com simples canals secs que travessen el paisatge, oblidant que un barranc continua sent un barranc encara que passe anys sense portar aigua.
Alfabetitzar-nos significa saber què és una conca hidrogràfica, una zona inundable o una avinguda d’aigua. Comprendre per què no hem de travessar un barranc amb el cotxe, baixar a un garatge inundat o intentar recuperar pertinences quan l’aigua puja. I entendre que els mapes d’inundabilitat no són documents reservats als tècnics, sinó instruments que hauríem de conéixer tots.
Este aprenentatge hauria de començar a les escoles i continuar als barris, als centres de majors, a les associacions, a les empreses i als ajuntaments. Hauríem de participar en simulacres, conéixer itineraris segurs, identificar les persones que necessiten ajuda i organitzar xarxes de suport comunitari. La solidaritat extraordinària que vam conéixer després de la dana de 2024 hauria de transformar-se en una capacitat col·lectiva per a actuar abans de les catàstrofes.
Però tampoc no podem traslladar tota la responsabilitat a la ciutadania. Necessitem administracions preparades, equips tècnics formats, protocols comprensibles i responsables polítics capaços de prendre decisions difícils. I necessitem transformar el territori per a reduir la nostra exposició a uns riscos que la crisi climàtica està modificant.
Dos anys després d’aquell tràgic octubre de 2024, la commemoració no hauria de limitar-se als records, als homenatges o a les responsabilitats pendents. La millor manera d’honrar les víctimes seria demostrar que hem aprés alguna cosa de la tragèdia. Que cada escola sap com actuar, que cada municipi coneix els seus riscos, que cada veí entén els avisos i que les administracions saben transformar la informació en decisions a temps.
La pròxima dana no ens hauria de trobar discutint què significa una alerta roja, què és l’ES-Alert, si un confinament és el mateix que una evacuació o si cal fer cas d’un avís quan al nostre poble encara no plou. Ens hauria de trobar amb institucions responsables i una ciutadania informada, preparada i organitzada.
Perquè alfabetitzar-nos davant de la dana significa aprendre a llegir el cel, els barrancs, els mapes, els avisos i les decisions que prenem com a societat. Significa entendre que la prevenció no és alarmisme, que la prudència no és covardia i que una decisió encertada no deixa de ser-ho perquè finalment no passe res.
En este segon aniversari, amb el record de les víctimes encara tan present i una nova dana que ens recorda la nostra vulnerabilitat, hauríem d’assumir que el repte no és aprendre a resignar-nos davant de les catàstrofes, sinó evitar que els fenòmens naturals es convertisquen en tragèdies humanes. I evitar-ho exigix institucions que assumisquen les seues responsabilitats, que no tornen a deixar la població sola davant del perill i que prenguen les decisions necessàries quan encara hi ha temps.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
