Refredar ta casa pot escalfar el teu barri. Reforestar pot augmentar el risc d’incendi. Estalviar aigua pot acabar augmentant-ne el consum. Sona contradictori, però és una de les grans dificultats de l’adaptació al canvi climàtic: una mesura que sembla bona a primera vista pot acabar generant conseqüències imprevistes i no desitjades.
Això no significa que hàgem de deixar de fer allò que és necessari. Al contrari. Davant d’aquesta crisi climàtica que ja desplega els seus efectes, adaptar-nos és imprescindible. Hem de protegir les persones davant de la calor extrema, garantir l’aigua, reduir el risc d’inundacions, preparar els cultius, gestionar els boscos i fer més resistents les nostres ciutats i infraestructures.
Però la necessitat d’actuar no ens eximeix de pensar. Precisament perquè moltes actuacions d’adaptació seran inevitables, és més important que mai analitzar-ne les conseqüències, tant les immediates com les que poden aparéixer d’ací a deu, vint o cinquanta anys.
No es tracta d’oposar-se a l’aire condicionat, al reg eficient, als dics, als arbres o a les obres de protecció. Es tracta de preguntar-nos quan, com, on i amb quins límits hem d’utilitzar-los. Una mesura necessària pot ser contraproduent si s’aplica sense tindre en compte el conjunt del sistema.
Davant del canvi climàtic solem parlar de dues grans necessitats: mitigar-lo i adaptar-nos-hi. La primera consisteix a reduir les emissions que el provoquen. La segona, a preparar les nostres ciutats, pobles, camps, habitatges i infraestructures per a conviure amb unes condicions que ja estan canviant.
La qüestió, per tant, no és si hem d’adaptar-nos. La qüestió és com fer-ho sense augmentar altres riscos, sense consumir més recursos dels disponibles i sense traslladar el problema a altres persones, territoris o generacions futures.
En principi, sembla senzill. Si fa més calor, posem aire condicionat. Si falta aigua, fem més eficient el reg. Si un riu es desborda, alcem un mur. Si la mar avança, construïm un espigó. Si un bosc es crema, plantem arbres.
Problema, solució.
Però els sistemes naturals i les ciutats no funcionen així. Quan actuem sobre una peça, en movem moltes altres. Una solució que sembla impecable quan mirem només el problema immediat pot resultar contraproduent quan ampliem la mirada.
Hi ha fins i tot una paraula per a definir-ho: maladaptació. És a dir, adaptar-nos d’una manera que acaba augmentant la nostra vulnerabilitat.
Pensem, per exemple, en una situació molt pròxima. Fa calor dins de casa i instal·lem aire condicionat. L’habitatge es refreda i, durant una onada de calor, la climatització pot ser imprescindible per a protegir les persones vulnerables.
Però la calor que desapareix del menjador de casa no s’esvaeix màgicament. L’aparell l’extrau de l’habitatge i l’expulsa a l’exterior, afegint-hi la calor produïda pel seu propi funcionament.
Un aparell no transforma una ciutat. Però centenars de milers funcionant alhora sí que poden contribuir a fer-ho. Com més calor fa als carrers, més necessitat tenim de refrigerar els edificis. Com més els refrigerem, més energia consumim i més calor expulsem a l’exterior.
I encara hi ha una altra qüestió: a quina temperatura volem estar?
Hem convertit en normal entrar en ple agost en una oficina, un comerç o un habitatge i trobar-nos temperatures pròpies d’un dia de primavera. De vegades, fins i tot necessitem una jaqueta dins d’un edifici mentre fora superem els trenta graus.
Potser adaptar-nos també implica revisar la nostra idea de confort.
No necessitem necessàriament mantindre un interior a 21 o 22 graus durant tot l’estiu. La sensació tèrmica depén també de la humitat, del moviment de l’aire, de la roba, de l’activitat física o de la radiació. Un ventilador no refreda una habitació, però pot permetre’ns estar confortables a una temperatura superior. Un tendal, una persiana exterior o un arbre poden impedir que l’energia solar entre a l’edifici. Ventilar durant la nit pot descarregar part de la calor acumulada.
No és el mateix mantindre permanentment una casa a 21 o 22 graus que acceptar, quan les condicions de salut ho permeten, temperatures de 25 o 26 graus amb un poc de moviment d’aire.
Evidentment, no existeix una temperatura universal. Una persona major, un bebé, una persona malalta o determinades activitats laborals poden requerir altres condicions. La salut ha de ser sempre el primer criteri. Però una cosa és protegir-nos de la calor extrema i una altra pensar que el confort només existeix dins d’una estreta franja de temperatura artificial.
Potser, per tant, el repte no hauria de ser només com instal·lem més aire condicionat, sinó com aconseguim necessitar-ne menys. Més arbres i ombra, tendals, porxos, façanes i cobertes ben aïllades, proteccions solars exteriors, ventilació creuada i menys superfícies que acumulen calor.
Primer refresquem el carrer i protegim l’edifici. Després aprofitem els sistemes passius. I, finalment, utilitzem la refrigeració mecànica per a cobrir la demanda que encara quede. No es tracta de prohibir l’aire condicionat. Es tracta d’evitar que siga la nostra única política d’adaptació.
Amb l’aigua ocorre una cosa semblant. Imaginem que patim escassetat i decidim modernitzar el reg agrícola. Substituïm sistemes menys eficients per reg localitzat. Si necessitem menys aigua per a produir el mateix, sembla evident que n’estalviarem.
Però què ocorre si, gràcies a aquesta major eficiència, augmentem la superfície regada? Què passa si plantem cultius amb una demanda hídrica més elevada? O si l’aigua aparentment estalviada serveix per a incrementar la producció?
Podem acabar amb explotacions molt més eficients i una conca que, globalment, no consumeix menys aigua.
Això no significa que el reg eficient siga dolent. Significa que l’eficiència tècnica no garanteix, per ella mateixa, l’estalvi global. La modernització pot ser necessària, però ha d’anar acompanyada de límits, planificació i control de la demanda.
També podem traslladar els riscos en lloc d’eliminar-los. Un municipi pateix inundacions i decidim canalitzar un barranc perquè l’aigua passe més ràpidament. Podem reduir el problema allí, però l’aigua pot arribar aigües avall més de pressa i amb més energia. Hem solucionat un problema traslladant-lo potencialment a un altre lloc.
O construïm un dic. Durant els primers anys funciona magníficament. Com que darrere del dic ja no s’inunda, comencem a construir habitatges, indústries, carreteres i equipaments. Augmenta tot allò que tenim exposat fins que arriba una inundació excepcional que supera la defensa.
Una infraestructura de protecció pot ser necessària. El problema apareix quan confonem estar protegits amb haver eliminat el risc.
Una cosa semblant pot passar a la costa. Una defensa rígida pot protegir un tram davant de l’erosió, però també modificar el transport de sediments i alterar el que ocorre uns centenars o milers de metres més enllà. Per això, de vegades, adaptar-nos significarà construir una infraestructura i, en altres casos, recuperar espai per al riu, restaurar zones humides, evitar noves construccions en àrees exposades o acceptar que determinats usos han de retirar-se.
Fins i tot plantar arbres, una de les mesures més beneficioses en moltes situacions, necessita reflexió.
Necessitem més vegetació a les ciutats, especialment en un territori mediterrani sotmés a temperatures creixents. Però si creem jardins que necessiten enormes quantitats d’aigua potable durant l’estiu, podem combatre la calor mentre agreugem l’escassetat hídrica.
I en el medi forestal també hauríem de qüestionar una idea aparentment indiscutible: reforestar sempre és bo.
No necessàriament.
Després d’un incendi és comprensible voler veure arbres de nou com més prompte millor. Plantar milers d’arbres produeix una imatge potent: voluntaris, plançons, fotografies i una xifra final que podem presentar com un èxit.
Hem plantat cent mil arbres. Però quin bosc tindrem d’ací a vint o trenta anys?
Si fem una repoblació molt densa, amb una única espècie, sense tindre en compte l’aigua disponible, l’evolució climàtica, la vegetació espontània ni el règim d’incendis, i després abandonem aquella plantació, podem crear una massa contínua de combustible.
Els arbres creixen. També ho fa el sotabosc. S’acumula fusta seca. Les copes comencen a tocar-se. Allò que celebràvem com una reforestació pot acabar convertint-se, si no hi ha gestió, en una estructura molt vulnerable al foc.
Per això reforestar no és simplement plantar arbres. És seleccionar espècies, estudiar densitats, afavorir la diversitat, crear discontinuïtats, gestionar el sotabosc i pensar com evolucionarà aquell ecosistema en un clima més càlid i sec.
De vegades, restaurar un ecosistema ni tan sols significa plantar. La regeneració natural pot ser suficient. En altres llocs interessarà recuperar agricultura, pastures o mosaics agroforestals. No tot el territori mediterrani necessita convertir-se en una massa forestal contínua.
I amb els incendis ocorre una altra paradoxa. Normalment, l’objectiu comprensible ha sigut apagar qualsevol foc com més prompte millor. Però si eliminem sistemàticament qualsevol incendi i abandonem alhora la gestió agrícola, forestal i ramadera, podem acumular una enorme quantitat de combustible.
A curt termini hem evitat molts incendis. A llarg termini podem haver preparat les condicions perquè alguns siguen molt més difícils de controlar.
Això tampoc significa deixar cremar els boscos ni eliminar indiscriminadament la vegetació. Significa gestionar el paisatge: agricultura, ramaderia extensiva, mosaics agroforestals, discontinuïtats, silvicultura, prevenció i, quan siga tècnicament adequat, foc prescrit.
Ni abandonar. Ni arrasar. Gestionar.
I encara hi ha una forma més subtil de maladaptació. Imaginem que transformem un barri molt calorós: plantem arbres, eliminem asfalt, construïm un parc, millorem els carrers i creem zones per a vianants.
Magnífic.
Però el barri es fa tan atractiu que augmenten els preus dels habitatges i les regles del mercat entren sense preguntar. Les famílies amb menys renda no poden assumir-los i es desplacen cap a altres barris amb menys arbres, habitatges pitjor aïllats i una exposició més elevada a la calor.
Hem adaptat el barri, però potser no hem adaptat les persones que hi vivien.
La justícia també forma part de l’adaptació climàtica. Una actuació no pot considerar-se plenament reeixida si millora un espai al preu d’expulsar-ne els habitants més vulnerables.
Tot això ens obliga a canviar la manera de prendre decisions. No hauríem de preguntar-nos únicament si una actuació resol el problema que tenim davant, sinó també què passarà d’ací a vint anys, què passarà cent metres més enllà, què ocorrerà quan tothom faça el mateix, quin recurs consumirem, quin altre risc podem estar augmentant, qui mantindrà allò que construïm i qui pagarà les conseqüències si ens equivoquem.
Estem entrant en una etapa d’enormes inversions en adaptació. Reformarem edificis, carrers, costes, sistemes hídrics, explotacions agrícoles, boscos i infraestructures. Moltes d’aquestes decisions ens acompanyaran durant molts anys.
Equivocar-nos no significa només gastar diners. Pot significar quedar atrapats en una solució que necessite cada vegada més energia, més aigua i més recursos per a continuar funcionant.
Adaptar-nos al canvi climàtic significa entendre que no actuar té conseqüències, però actuar sense pensar prou també en pot tindre. No es tracta de paralitzar les actuacions necessàries, sinó de fer-les millor.
Plantar un arbre, construir un dic, instal·lar un aire condicionat o modernitzar un reg poden ser decisions excel·lents. Però cap d’elles és bona simplement pel fet d’haver-la feta.
Adaptar-nos no significa deixar de fer allò que cal. Significa fer-ho sense confondre una resposta immediata amb una solució completa.
Perquè una bona solució és aquella que resol el problema de hui sense fabricar el de demà.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
