En la valoració que el síndic de Compromís a Les Corts, Joan Baldoví, ha fet aquest dilluns, 5 d’octubre, sobre la convocatòria d’eleccions espanyoles per al 29 de novembre del 2026, ha avançat que la coalició no participarà en les converses per a estructurar una candidatura unitària a l’esquerra del PSOE -pareix que la coalició es dirà “Frente Amplio”- i que esperaran que això siga una realitat per a negociar de forma lateral sobre una candidatura única al País Valencià, que ha de portar el nom de Compromís, que ha de mantindre una veu pròpia i que ha de tindre una identitat valencianista diferenciada.
Trobem -i ho diem amb tota la modèstia- que és un pas en la bona direcció de cara a trencar el possible sucursalisme de Compromís de segons quins artefactes electorals pensats sempre des de Madrid i per a Madrid.
Amb el sistema electoral espanyol resulta evident que com més unificada concórrega l’esquerra més oportunitats té d’aprofitar fins a l’últim vot i tenir una oportunitat de barrar el pas al tsunami de la dreta i l’extrema dreta. Aquestes candidatures unitàries, però, no es poden limitar a productes de laboratori dissenyats des d’un despatx que, oh casualitat, es troba sempre a Madrid. S’han de bastir des dels mateixos països i des dels diferents territoris, des de bases reals i estructures capil·lars i que funcionen. Ara mateix, a l’estat espanyol són molts els països i territoris on la principal força d’esquerres no depén de Madrid. No només ja el País Basc, Galícia i Catalunya, també les Balears i Aragó, mentre que Andalusia i Canàries comencen a recórrer el mateix camí. I, evidentment i sobretot des del darrer cicle electoral, el País Valencià, quan Compromís ha quedat com l’única força d’esquerres -definiríem ací al PSOE com a merament progressista- a Les Corts.
No hi ha fronts amplis ni candidatures unitàries que tinguen una mínima possibilitat d’èxit si no parteixen d’aquesta realitat. Es pot demanar a Compromís -i a la resta de forces territorials- que tinguen capacitat, generositat i mà ampla a l’hora d’integrar les altres forces d’esquerres a les seues llistes i programes, però repetir l’experiència de Sumar, on des de Madrid fan i desfan, on es mantenen tradicions infames com la dels paracaigudistes de la “capital” presentant-se per “províncies”, on no hi han posat mai els peus, i on el territori no és més que un decorat perquè les decisions es prendran sempre a l’interior de la M-40, és la via més ràpida al fracàs i a la victòria abassegadora de les dretes i extremes dretes.
Al contrari, una possible confederació plurinacional de candidatures amb arrelament territorial amb capacitat de parlar amb l’electorat des de la proximitat, amb garanties que es defensaran els drets de la gent per davant de les negociacions opaques de cúpules partidàries, pot convertir-se, no sols en el dic de contenció de l’extrema dreta -a l’estil del que va suposar el NFP de Melenchon a les darreres legislatives a l’estat francés-, sinó també provocar un tomb en la correlació de forces en el camp progressista de forma que es tinga més capacitat de forçar el PSOE -per desgràcia, superar-lo per ara no pareix ni un somni- a aplicar canvis polítics profunds, tant en l’agenda social com en la descentralització i la federalització de l’estat, així com en el seu reconeixement plurinacional, pluricultural i plurilingüe i un sistema de finançament just i equitatiu.
