A tots ens passa, un poquet o molt, tenim dies que ho enviaríem tot a pastar fang o a on brama la tonyina, perquè tot ens dona més faena que una onça de cucs. Com si el món l’hagueren fet a posta per cabrejar-nos. Un insult, una mirada que no ens agrada, una injustícia, gran o petita, que ens toca el tendre. I què fem? Explotem? Ens ho empassem? Mireu si té collons la cosa que la solució la trobe, molt lluny, al Japó. Llig que tenen una pràctica molt senzilla, encara que jo la trobe més aviat pueril. Si no recorde malament, algun amic professor la practicava amb els seus alumnes —sense massa èxit, des del meu punt de vista, clar—: els feia escriure allò que els havia fet posar negres; desprès, els ho feia estripar per a, finalment, llançar-ho a la paperera. Un gest que sembla —i jo crec— banal, però que, segons un estudi científic recent, pot reduir, i molt, el sentiment de mal rotllo. I jo, que no sóc científic, però sí observador de la vida, escèptic, no m’ho acabe de creure, encara que voldria. No m’ho puc creure. Vosaltres, però, que segurament no sou tan descreguts com jo, ho podeu provar sense cap prejudici. La teoria és que estripar un paper no és només desfer-se d’un objecte. És, a més, alleujar-se, simbòlicament, d’una càrrega, d’una mala història que ens ofega i que no ens deixa viure en pau. És com dir: “Això ja no em domina! Això s’ha acabat! Punt final!”. I en un món on la ràbia sovint es disfressa de sarcasme o de violència, pots aprendre a canalitzar-la amb un gest controlat. És gairebé revolucionari. Segurament això del paperet deu ser millor que el que feia mon pare i els meus avis, que es cagaven en tot el que calia cagar-se, que no era precisament “en la mar salà”, que això era per a les adversitats menors, mínimes.
Diuen que tot ve de la pràctica japonesa del hakidashisara, vinculada al santuari Hiyoshi de Kiyosu, i que consisteix a escriure o deixar en un petit plat allò que es vol engegar a la quinta forca i, després, trencar-lo, fer-lo a miquetes. El nom fa referència precisament a la idea de tirar, de fer fora allò que ens emprenya tant. Els investigadors —que han estudiat l’efecte d’escriure i desfer-se del paperet sobre allò que ens provoca ira i tant de mal de cap—, expliquen que el seu experiment es va inspirar, en part, en aquesta pràctica japonesa. El resultat, però, que van obtindre és curiós i divertit a la vegada: després d’escriure sobre allò que els havia enfadat, els participants que es desfeien del paperet experimentaven una bona disminució de la ira. Una bona milloria. No vol dir això que un paperet cure la ràbia —tant de bo!— ni que hàgem descobert el remei definitiu contra les males puces, però sí que dona una certa base científica a un gest que, a primera vista, sembla una ximpleria.
No ens enganyem, però. La ràbia no és dolenta. És humana, natural, fins i tot pot ser necessària. Ens protegeix, ens fa reaccionar, ens ajuda a dir prou. El problema és quan s’instal·la dins nostre com un hoste incòmode que no vol marxar, quan la reprimim o la deixem créixer fins que ens fa mal. I ací és on el paper, l’escriptura, l’estripada, el cagar-se en… poden ser una eixida digna. Posar per escrit allò que ens ha enfadat pot ajudar-nos a prendre distància. No es tracta de fer poesia del dolor, sinó de donar-li una forma que puguem mirar des de fora. I, si després podem estripar aquella forma, millor. El gest físic pot reforçar la sensació que tornem a tenir el control sobre allò que acabem de posar damunt del paper. Potser vosaltres, que sou menys descreguts que jo, hauríeu de tenir tots una llibreta de la ràbia. Un racó on escriure allò que us cou, que us fereix, que us fa bullir. I, després, amb serenitat, estripar-ho. No per oblidar, sinó per deixar anar. Perquè la vida ja és prou dura com per carregar amb emocions que no us serveixen. Aquesta tècnica, tan simple, pot ser una eina quotidiana. No cal esperar grans traumes. Un mal dia, una discussió, una decepció… Tot pot trobar el seu lloc en un tros de paper. I potser, en fer-ho, descobriu que la ràbia no us defineix, que sou capaços de prendre distància i de fer alguna cosa amb allò que sentiu. Perquè al capdavall, com deia aquell, no es tracta de no enfadar-se. Es tracta de saber què fer amb l’enuig. I si un paper estripat pot ajudar, doncs que no us en falte mai a mà.
Jo, si em permeteu, faré com mon pare i els meus avis, seguiré cagant-me en allò que em done la gana.
