Fa catorze anys, recordeu, la Plaça del Llibre era una fira feta amb molta voluntat i molt d’esforç, en un pati d’un edifici del centre d’una ciutat governada per una senyora vestida de roig que semblava que sempre estava a punt d’entrar en combustió, acalorada per l’eufòria i la ira. Vestia de roig, anava en cotxes rojos cars i devia tindre el fetge roig, irritat per l’alcohol. Tant, que la calor que desprenia no li semblava prou i n’havia de canviar el gènere, les coses mascles sempre fan més por, devia pensar. En aquella València de la dona de roig, que no era roja, sinó blava com la camisa falangista que devien vestir els seus correligionaris en el passat, pensar en fer una fira de llibres per a donar visibilitat a la producció literària en la llengua de la ciutat, era una quimera, o un altre acte de resistència, o una afirmació multicolor per dir «estem ací, encara que ens vulgueu amagar, sempre hem estat ací i necessitem espai».
La primera i la segona Plaça del Llibre, i alguna més, es van fer dins del recinte del Centre Octubre de Cultura Contemporània. En aquells moments de l’alcaldessa de roig, entrar als antics magatzems El Siglo era respirar un altre aire. L’aire net no estava fora, sinó dins. Recorde les primeres edicions de la Plaça del Llibre, amb les llibreteres de Fan Set (suma de tres i quatre que ha multiplicat l’activitat literària de la ciutat) i tantes altres persones editores, autores, llibreteres posant el temps lliure, la son i la imaginació al servei d’un sector que gairebé sempre ha de nadar contracorrent.
Després, la senyora de roig que canviava el gènere dels substantius tèrmics i la catalanitat dels seus cognoms va fer un esclafit electoral. La Plaça del Llibre va créixer i es va traslladar a l’antiga plaça del País (un nom que no agrada als amics de l’alcaldessa de roig, sempre han sigut més de PAIs que de país), coneguda com plaça de l’Ajuntament. Va resultar que els canvis de govern ajuden, com a mínim, a fer que la vida en valencià siga un poc més civilitzada, més visible, més normal. El blau i el roig fan taronja i no sé com entomar aquesta metàfora inesperada, perquè el nou alcalde no venia d’aquesta barreja, sinó de rojors més pròpies del pimentó torrat.
Ocupar el centre de la ciutat era una fita important, poder editar i vendre llibres sense anar a la contra de l’autoritat vigent era un descans. Demanàvem més que això, la gent del llibre, perquè els valencians sempre arranquem des de molt lluny en aquestes carreres: als circuits de Fórmula 1, als valencians només ens criden per a vendre refrescos i còctels a gent rica que parla en altres llengües. Però era alguna cosa. La plaça creixia, hi col·laboraven més llibreters, més editors, més autors i —miracle!—, més lectors. A poc a poc s’acostava una miqueta més a experiències semblants que se celebren a ciutats germanes com ara Barcelona i Palma.
Dues legislatures més tard, una senyora de blau, blava com una taronja florida i oblidada al fruiter durant mesos, amb afició a tancar accents —el del seu cognom i el de la ciutat, sense anar més lluny— va decidir que allò ja estava bé, i que la fera ferotge havia de tornar a la gàbia. En les darreres edicions, malgrat els esforços de la Fundació Full, dels llibreters i dels editors, la Plaça del Llibre ha hagut de buscar noves seus. No ha tornat al Centre Octubre, perquè la Universitat de València ha acudit sempre al rescat i ha cedit espais propis: el claustre de la Nau i el Jardí Botànic. Mon pare sempre m’ha explicat que durant els anys de lluita antifranquista, la poca llibertat que es respirava era la que hi havia portes endins de les facultats. La metàfora no pot ser més clara: quan no podem fer cultura als carrers, ens hem de refugiar dins dels temples del saber.
He participat en totes les places del llibre de València. Com a autor, traductor, editor, presentador, lector, públic i pare de família. Enguany hi tornaré. La Plaça del Llibre de 2026 se celebra entre els dies 21 i 25 d’octubre al Jardí Botànic de la Universitat de València. No serà una plaça blava, ni roja, ni taronja, serà una plaça multicolor, com les flors del jardí, com tots els colors del verd dels arbres i els ocres de les fulles durant la tardor. Algú m’ha dit que el Jardí Botànic era un lloc preciós per a fer una fira de llibres. Hi estic d’acord, el Jardí Botànic és un refugi meravellós, on natura, ciència i literatura es poden agermanar d’allò més bé. Tanmateix, no oblidem mai que és també una gàbia, una gàbia preciosa on ens volen tancar les alcaldesses que no estimen els llibres en valencià. Mentrestant, veniu a visitar les feres ferotges a la gàbia oberta de la literatura, al jardí de les paraules. Algun dia tornarem al centre de la ciutat.
