El Teatre Principal de València és un exemple notable de teatre d’òpera a la italiana. En un article anterior vaig resumir-ne els trets característics, obvis i familiars per a qualsevol: una sala principal amb planta en forma de ferradura, amb llotges i galeries apilades en diferents pisos; en un lateral, l’escenari, emmarcat i separat de la sala pel prosceni. Aquesta solució, absolutament original en la història de l’arquitectura, es desmarcava del teatre clàssic, amb grades en forma d’amfiteatre semicircular, envoltant una escena sense prosceni. El vol dels pisos superiors descartava d’entrada qualsevol temptativa d’aplicació del cànon clàssic, amb els seus ordres i les seues columnes i entaulaments. Els crítics del segle XVIII ja denunciaren aquesta desviació com a una aberració. Francesco Milizia va descriure despectivament les llotges del teatre a la italiana com a un «rusc d’abelles». Per a ell, era una extravagància més del barroc, que es resistia a ser erradicat per les llums de la raó. El parentesc amb el barroc és inqüestionable, perquè el nou tipus va quallar al segle XVII com a reinterpretació de la idea d’un gran saló aristocràtic. No obstant això, el teatre a la italiana no se situava en la reacció, encara que tampoc del costat de l’avantguarda artística. Va abandonar el llenguatge clàssic com a principi rector sense repudiar-lo ni proposar-ne una alternativa racionalista. L’arquitecte del teatre a la italiana no és un home de conviccions ni de programes estètics. Resta al marge de la polèmica. Contradiu de facto el classicisme i també qualsevol historicisme, però no els posa explícitament en qüestió, ni hi renuncia quan li convé, com en el prosceni i en l’ornamentació general. La seua posició ambigua i despreocupada respecte al classicisme es mostra clarament quan dissenya l’exterior de l’edifici. La forma de la sala interior no té correspondència formal en la volumetria i façanes exteriors, les quals, ara sí, són regides íntegrament pel llenguatge clàssic, sense que aquesta incoherència estètica faça patir l’arquitecte.
Tots els teatres d’òpera a la italiana tenen un exterior clàssic, o neoclàssic, o historicista. També el de València. La façana principal al carrer de les Barques és neoclàssica. L’autor del projecte va ser l’arquitecte José Zacarías Camaña, a partir de plànols elaborats per Sebastià Monleon. Monleon és el responsable principal de la configuració definitiva del teatre, després de la inauguració l’any 1832, encara inacabat. Ell va participar i guiar els treballs de decoració interior de la sala i de construcció de les façanes, abans de la reinauguració l’any 1859. Monleon, doncs, s’hi sent còmode amb dues «estètiques» contradictòries, en la sala interior i en les façanes exteriors. El contrast crida més l’atenció a la vista de la severitat estilística de la façana, tan diferent de la flexibilitat i desimboltura del disseny interior.
La façana és molt senzilla. Dividida en tres nivells, conté cinc eixos verticals de finestres. Els tres centrals són realçats amb un pòrtic amb quatre columnes jòniques exemptes, sobre la base del cos inferior d’accés a l’edifici. La coronació, amb cornisa i balustrada, remata la composició. S’ha fet notar la semblança, o fins i tot la identitat, amb la façana de la Casa de la Ciutat de Barcelona —actualment l’Ajuntament de Barcelona, a la plaça de Sant Jaume—, construïda uns pocs anys abans. No sé si el disseny de Monleon té alguna relació directa amb el de Josep Mas i Vila per a Barcelona. Més probablement, tots dos deuen tenir un referent comú. D’altra banda, no són tan iguals. En la façana de Barcelona predomina l’horitzontalitat, amb nou eixos de finestrals en compte de cinc. Com que en tots dos casos el pòrtic central en conté tres, el de València ocupa la major part de la façana i li confereix verticalitat i relleu. A més, Monleon disposa finestrals més grans en la planta principal, els quals encara semblen més grans a sota dels més petits de la planta superior. A Barcelona, en canvi, el mur guanya pes, a costa dels buits. Tampoc tenen res a veure els entorns urbans respectius. A València, l’edifici se situa en una cruïlla de carrers més aviat estrets i irregulars; a Barcelona, centrat en el costat llarg d’una plaça rectangular… Ens podríem estendre amb altres «detalls» que ens portarien a la conclusió que són dues façanes francament «diferents». Tot llenguatge «clàssic» porta a una «uniformitat» aparent que exigeix un esforç d’atenció. És en aquest esforç on trobem l’autèntica experiència estètica. Trini Simó, en la seua guia urbana de València, qualifica la façana del Principal de «no demasiado agraciada», encara que «consigue el aspecto requerido, entre la solemnidad y lo intranscendente». I lamenta la retirada de les marquesines metàl·liques, que no formaven part del projecte original: «le daban una cierta gracia». Ja vaig advertir en un article anterior que a la nova esquerra valenciana mai no li va agradar el Teatre Principal.
El disseny de Monleon és molt simple, més aviat auster i sever. Aquest rigor sintàctic, aquesta cal·ligrafia acurada, els vam veure en la plaça de bous, també de Monleon. On és l’esperit barroquitzant característic dels valencians? Això, és clar, forma part del tòpic. Fins al segle XIX, l’arquitectura al País Valencià —incloent-hi el barroc, amb l’excepció d’alguns exemples importats directament de Castella— no mostra res semblant a un recaragolament estilístic, sinó més aviat el contrari. Aquesta identificació amb una estètica floral i sorollosa és cosa recent i particular del cap i casal, des d’on s’ha exportat a algunes ciutats valencianes, sobretot en l’àmbit de la festa. Només vuitanta anys separen la façana del Principal de l’edifici del Banc de València, just a la vora. Què va passar en aquest interval? Ni tan sols hem de girar el cap per a constatar el dolorós contrast, perquè, venint des de la plaça de l’Ajuntament, el Banc de València és el background del Teatre Principal.
Situem-nos, doncs, des de la vorera del Banc de València, des d’on podem contemplar la façana del Principal sense distorsions. Hi veurem que el projecte de Monleon i Zacarías abasta una crugia completa de l’edifici. En les façanes laterals, en aquesta primera crugia, la composició continua amb alguna variant. En el moment de la construcció del Principal, el solar estava delimitat per dos carrers laterals i un de posterior, tots tres molt estrets. Les façanes respectives no tenien el mateix tractament que la principal. Als anys seixanta del segle passat es va obrir l’actual carrer del Poeta Querol, molt més ample, i va quedar al descobert una de les façanes laterals. El seu estat lamentable va avergonyir les autoritats i n’encarregaren la dignificació a Luis Albert, l’arquitecte de la Diputació. Albert va proposar un disseny unitari per a les tres façanes, unificant les cornises amb les de la façana principal i replicant els seus tres cossos. El resultat és correcte, és a dir, molt bo. Del projecte d’Albert només es va executar l’actual façana al carrer Poeta Querol.
Va ser el mateix Albert qui, abans de la guerra, va signar un projecte d’enderroc del Teatre Principal i substitució per un modern edifici en altura, amb hotel i teatre integrats. Fa pocs dies, la premsa s’ha fet ressò d’aquell projecte. No, no ha tingut molts amics, el Teatre Principal.
