«Ho conta el Vasari…» Així comença El descrèdit de la realitat, de Joan Fuster. Sovint s’ha celebrat la primera frase d’algunes obres literàries, per la seua capacitat d’atraure immediatament l’atenció del lector, per l’impuls inicial que ens impel·leix a continuar llegint. Potser és després d’haver llegit el llibre que una primera frase adquireix retrospectivament aquest nervi, aquesta ressonància. No seria prou una frase purament retòrica, o un truc artificiós, sinó que cal una idea, un gest, una imatge que ens introdueix directament en el tema, en la trama. El lector hi troba de què va l’obra, una expectativa, sense saber-ne res encara. A pesar que la de Fuster no té res de particular, entra en aquesta categoria, perquè això que diu Vasari és el punt de partida d’El descrèdit de la realitat. Punt de partida i qüestió central: tot el llibre hi gira. Vasari conta un episodi de la vida de Giotto, de quan era xiquet. En realitat, la citació de Fuster prové d’I Commentarii de Lorenzo Ghiberti, un precedent de Le Vite. Però es tracta del mateix episodi. Aquí en teniu la versió de Vasari: «Un dia, anant Cimabue per les seues coses de Florència a Vespignano, va trobar Giotto que, mentre pasturaven les seues ovelles, amb una pedra un poc punxeguda, reproduïa del natural una ovella sobre una llosa plana i polida, sense haver après de ningú a fer això: parant-se Cimabue meravellat, li va preguntar si volia anar-se’n amb ell. El xiquet li va contestar que, si li pareixia bé a son pare, hi aniria amb molt de gust.»
Transcric, és clar, la traducció de Martí Domínguez Pérez, que Proa acaba de publicar. No diré res sobre les circumstàncies d’aquesta traducció, a la qual l’autor va dedicar vint anys, sense comptar-hi els treballs del seu fill Martí Domínguez Romero en revisar-la i preparar-ne l’edició i introducció. Altres, com Salvador Vendrell en Diari La Veu, ja han parlat de l’estupefacció i admiració amb què hem rebut la novetat editorial. Són més de tres mil pàgines, que cal anar llegint amb parsimònia. Començar per la Vida de Giotto, pintor, escultor i arquitecte florentí, és una bona opció, perquè Giotto, «ell sol» segons Vasari, «va ressuscitar» la pintura i va retornar el dibuix «completament a la vida», «després de tants anys soterrades per les ruïnes de la guerra». Representa «l’instant auroral, l’inici d’una fabulosa genealogia», en l’expressió de Fuster. Per a Ghiberti, amb Giotto —«un fanciullo di mirabile ingegno»— «cominciò l’arte della pittura a sormontare». És la idea de la rinascita de les arts i les lletres, de filiació vasariana, com assenyala Domínguez Romero.
La vinculació del renaixement de l’art a l’habilitat tècnica per a reproduir la naturalesa va ser l’origen de moltes confusions estètiques. Des dels inicis, però, sempre hi va haver la consciència del paper de la imaginació. Vasari explica que Giotto, «inclinat per la natura a l’art del dibuix, dibuixava contínuament sobre les lloses i en terra o sobre l’arena alguna cosa copiada del natural, o bé que li venia a la imaginació». És a dir, al seu talent per a copiar la realitat, creant-ne la il·lusió, hi afegia la imaginació, totes dues treballades per l’estudi: «I com que, a més d’allò que Giotto havia rebut de la natura, va ser molt estudiós i sempre va buscar coses noves, meresqué ser anomenat deixeble de la natura, i de ningú més.» Els artistes del renaixement valoraran sempre el seu propi virtuosisme tècnic i en faran ostentació amb fatxenderia, però sabien que la font del seu art brollava des de dins, d’una «certa idea che mi viene nella mente», com dirà Rafael. Una vegada i una altra, al llarg de Le Vite, Vasari parlarà d’ordre, de composició, de proporció, d’imaginació, d’invenció, de vivesa. A partir d’aleshores, acabada de «redescobrir» la realitat i els mitjans tècnics per a representar-la, la interioritat de l’artista anirà guanyant pes, cada vegada més identificada amb la subjectivitat. Això portarà, inopinadament, al descrèdit de la realitat, de la realitat exterior. Aquest és el tema del llibre de Fuster.
Per a Vasari, l’artista ha de ser capaç d’insuflar vida a les formes que crea. Quan ho aconsegueix, Vasari n’admira el resultat i ens el descriu com si es tractés d’una escena real. En una Anunciació, observa que «la Mare de Déu expressa vivament la por i l’espant que li va ocasionar Gabriel en saludar-la, i que semblant que està plena d’una temor grandíssima quasi vulga pegar a fugir». En una altra pintura, troba una bella història, en què «un assedegat, en el qual es veu viu el desig de l’aigua, beu inclinat en terra sobre una font, amb un grandíssim i realment meravellós efecte, perquè pareix quasi una persona viva bevent.» Paradoxalment, l’excel·lència de l’artista pot aconseguir que la seua obra siga més viva que la vida, més real que la realitat: a propòsit d’una tempesta de mar representada per Giotto en un mosaic, Vasari afirma que «els vents bufen sobre una vela que té tal relleu com no en tindria una de debò». No serà l’última vegada que parlarà en aquests termes. De la Gioconda de Leonardo dirà que és «la viva realitat», amb aquesta ambigüitat que impregnarà l’art i la literatura modernes. La concepció de Vasari s’aguanta sempre en aquest precari equilibri inestable.
Com que ningú no ens obliga a llegir les Vite ordenadament, passem ara a la dedicada a Leonardo, al començament de la tercera part, seguint el fil que suggereix el llibre de Fuster. Vasari torna a aquesta concepció dual, encara d’una manera més explícita. Però ara hi troba un canvi. Si en Giotto tot era facilitat i naturalitat, Leonardo mamprèn mil coses i no n’acaba cap, actua «molt més amb les paraules que amb els fets». Mentre pintava una Santa Cena en un convent de Milà, el prior es queixà al duc de la lentitud dels treballs, perquè veia que Leonardo «es passava mig dia abstret en consideracions, i hauria volgut que, tal com fan els treballadors que caven en l’hort, no haguera deixat parar mai el pinzell». L’artista es va defensar davant el duc: «li va parlar molt de l’art i li va fer entendre que els talents elevats, alguna volta, com menys treballen més s’esforcen, buscant les invencions amb la ment i formant-se aquelles idees perfectes que després expressen i reprodueixen les mans, però que abans han estat concebudes en l’intel·lecte.» Això és el principi de la fi de la rinascita, que amb Giotto havia començat. Per a Vasari, aquest punt d’inflexió, que nosaltres identifiquem retrospectivament, és només la culminació insuperable de l’art, representada per Leonardo, Rafael i Miquel Àngel. Però detecta alhora una desviació una mica inquietant en aquest camí de perfecció. No li passa per alt que l’evolució de Leonardo «assolia un estil tan ennegrit que, no quedant res clar, pareixia més una manera de treballar per imitar la nit que la puresa de la llum del dia». Paul Valéry escriu sobre Leonardo: «El seguiré movent-se en la unitat bruta i l’espessor del món i hauré de constatar que es farà una naturalesa tan familiar, que la imitarà per tocar-la i acabarà en la dificultat de concebre un objecte que la naturalesa no conté.» És Josep Pla qui el cita, gran admirador de Le Vite, i gran admirador de la Introduction à la méthode de Léonard de Vinci, tots dos traduïts parcialment per ell en un mateix assaig.
«Che più?», es pregunta Vasari davant d’una pintura que admira, quan se li acaben les paraules, però sap que en queden moltes per dir. Què més llegirem de Les Vides?, ens preguntem nosaltres ara. Per on continuarem? Vasari no s’acaba mai, perquè conta moltes coses. Ens podem deixar enganxar per la primera frase, sovint molt elaborada. En llegesc una, triada a l’atzar: «Grandíssim poder té el despit en qui, amb altivesa i amb supèrbia, busca ser considerat excel·lent en una professió i, quan no s’ho espera, en la mateixa art veu enlairar-se algun gran talent que no sols pot parangonar-se amb ell sinó que amb el temps pot superar-lo de molt llarg. Aquests individus, certament, no hi ha ferro que per ràbia no roseguen, o mal que, podent, no facen; […]» Així comença la biografia dedicada a Torrigiano. Diu Josep Pla que totes les Vite són entusiastes. Moltes, sí —la major part, segurament—, encara que no totes. Entre els mèrits de Torrigiano, Vasari consigna haver-li esclafat el nas a Miquel Àngel d’un cop de puny. No té pèrdua el relat de la seua mort en una presó espanyola. «Ho conta el Vasari…»
I encara, de tant en tant, si tenim curiositat de llegir algun fragment en la llengua original, podem consultar l’edició Giuntina, que ha servit per a la traducció de Domínguez Pérez, en aquest enllaç de la Fondazione Memofonte.
