Algunes persones passen dècades perseguint una fortuna, un càrrec o una propietat. Martí Domínguez Pérez, en canvi, va dedicar més de vint anys a traduir Giorgio Vasari al català, com qui es lliura a una fidelitat secreta i obstinada. Sempre he sentit una admiració especial per aquesta mena de persones. En un temps construït sobre la immediatesa —el titular fugaç, el vídeo que dura el que dura un sospir—, algú decideix consagrar dues dècades de la seua vida a traslladar a la nostra llengua un llibre escrit fa més de quatre-cents cinquanta anys. I ho fa sense soroll, sense focus, sense que ningú li ho reclame. Una forma d’heroisme discret que cada vegada sabem reconèixer menys.
Parlem molt de la defensa de la llengua. Massa sovint ho fem des de la política, les estadístiques o els discursos. Però les llengües no es defensen només amb declaracions solemnes: també es defensen traduint. Traduint Homer, Shakespeare, Dante… I, és clar, traduint Vasari. Perquè una llengua que no pot llegir els grans llibres del món corre el risc de convertir-se en una llengua subsidiària, condemnada a mirar la cultura universal a través de la finestra dels altres.
Costa d’entendre que Les vides, una de les obres fundacionals de la història de l’art occidental, no haguera estat traduïda abans al català. És un llibre que va inventar pràcticament un gènere i que continua sent una brúixola per entendre com mirem Leonardo, Rafael o Miquel Àngel. Però encara resulta més fascinant la figura del mateix Vasari: pintor, arquitecte, cortesà, escriptor i, segons els seus biògrafs, un observador incansable de les misèries humanes. Li interessaven tant les obres dels artistes com les seues febleses, i d’aquesta combinació de passió estètica i curiositat humana va nàixer una obra monumental que continua viva cinc segles després. La paradoxa és deliciosa: Vasari volia ser recordat pels seus edificis i frescos, però avui molta gent coneix millor els seus llibres que la seua pintura. La posteritat té aquestes ironies.
També les té la història de Martí Domínguez. L’any 1979, durant un viatge a Arezzo, va comprar els nou volums de Le vite. Una compra cara, quasi impulsiva, que potser ja contenia una intuïció: la d’haver trobat una companyia per a mitja vida. Els llibres també ens trien. De vegades pensem que llegim una obra, però hi ha obres que acaben llegint-nos a nosaltres. Durant més de vint anys, aquell advocat valencià va conviure amb Vasari: amb les seues frases sinuoses, les seues anècdotes, les seues admiracions i enveges. Traduir és probablement la forma més profunda de lectura que existeix. I encara hi ha un detall que commou: Martí Domínguez Pérez no va arribar a veure publicat el resultat final de la seua faena. Va ser el seu fill, l’escriptor Martí Domínguez Romero, qui va culminar el procés i va acompanyar l’edició fins a les llibreries. Hi ha una bellesa antiga en aquest gest, una mena de relleu moral que recorda els oficis que passaven de pares a fills.
Vivim obsessionats amb les obres ràpides i els resultats immediats, però la cultura avança sovint gràcies a persones que treballen sabent que potser no arribaran a veure acabada la seua tasca. Com els constructors de catedrals. O com els traductors. Potser per això, quan sent parlar de productivitat, d’algoritmes i d’intel·ligència artificial, pense en persones com Martí Domínguez Pérez. Vint anys traduint un llibre de més de tres mil pàgines. Costa imaginar una definició més precisa —i més bella— de la paraula civilització.
