Aquestes paraules del cardenal Carlos Castillo, arquebisbe de Lima i primat de l’Església del Perú, són ben eloqüents i ben oportunes. I és que amb les seues declaracions, el cardenal Castillo ha donat suport a la protesta dels estudiants de la Pontifícia Universitat Catòlica del Perú (PUCP), que han denunciat un augment de les tasses universitàries. El cardenal Castillo ha dit que les protestes dels universitaris són “una exigència legítima”. Per això el gran canceller de la PUCP ha afirmat que “una universitat no pot anomenar-se humanista, si ignora els seus estudiants” (Religión Digital, 18 de maig de 2026).
Fent-se ressò del que demanen els estudiants, professors i personal administratiu, el cardenal Castillo ha manifestat “la gran preocupació per l’existència i persistència de profunds desacords” i per això, amb la valentia dels profetes, el cardenal Castillo ha escoltat i ha fet costat al que demanen els estudiants.
Amb una llarga trajectòria, els bisbes (i molts capellans) llatinoamericans han estat sempre al costat del poble, defensant la justícia social i denunciant la repressió dels governs dictatorials. Per això bisbes com Hélder Càmara o Pere Casaldàliga han estat perseguits i acusats de fer política. Fins i tot alguns bisbes, com Òscar Romero o Enrique Angelelli, han estat assassinats pel seu compromís amb els pobres i per la denúncia que van fer del latifundisme i de les dictadures.
Les paraules del cardenal Castillo donant suport a la protesta dels estudiants de la PUCP no podien ser més oportunes, quan al País Valencià assistim a la protesta, més que justificada, dels docents valencians que reivindiquen unes condicions laborals més justes. Al costat de les paraules profètiques i valentes del cardenal Castillo, hi ha el silenci “prudent” o la pretesa “neutralitat” dels bisbes valencians. Cap paraula (per ara) dels nostres pastors per denunciar l’abús de la Generalitat i d’una manera particular la Conselleria d’Educació sobre els mestres i els professors. Segurament els nostres bisbes diran que el seu silenci (còmplice amb el PP?), és per no fer política. Quan és evident que el silenci dels bisbes també és fer política.
Quina diferència tan gran que hi ha entre els bisbes que senten, viuen i fan seu el sofriment i els problemes dels seus pobles, sense mirar cap a una altra banda, com ho fan els pastors llatinoamericans i els bisbes que es mantenen amb un silenci i una “neutralitat” que els allunya dels goigs i de les esperances, de les tristeses i les angoixes dels hòmens i de les dones del nostre món. Jesús de Natzaret mai no es va situar en una postura equidistant, neutral i “apolítica”. Jesús es va oposar a la falsedat i a la hipocresia dels mestres de la Llei i dels fariseus i es va posar al costat dels pobres, de les dones i dels menyspreats del seu temps.
Després ens preguntem per què els jóvens i els treballadors, sobretot els més explotats, s’han allunyat de l’Església. ¿No serà perquè l’Església s’ha allunyat d’ells i mira cap a un altre costat davant les injustícies del nostre món? ¿No serà per l’afinitat dels nostres bisbes amb el PP que la gent progressista s’ha apartat de la fe? ¿Per què els bisbes valencians no parlen amb la valentia profètica dels bisbes llatinoamericans, com ara ha fet el cardenal Castillo i defensen els treballadors de l’ensenyament, denunciant les deplorables condicions laborals que els imposa el govern valencià?
I és que, com diu el cardenal Castillo, “totes les veus han de ser escoltades”. També la dels mestres valencians en vaga.
