La Conselleria d’Educació està fermament convençuda que el motiu de la vaga és estrictament econòmic i està dirigida políticament pels sindicats (la ingenuïtat és gran). El seu relat -i els dels mitjans afins- va en eixa direcció. I a la vista de les mobilitzacions massives, especialment la macromanifestació de divendres passat, transversal i diversa, amb més de 100.000 persones omplint de gom a gom els carrers del centre València -per cert, amb el ridícul inclòs de la subdelegació del govern reduint-los a poc més de 35.000; vaja, menys gent que en un partit a Mestalla-, si continuen pensant-ho, és que no han entés res.
En aquesta vida tot no se soluciona amb diners -ajuden, això sí. I, en el cas que ens ocupa, tinc la impressió que l’administració educativa està disposada a assumir el fet que alguna cosa canvie -els 200 euros famosos als morros del professorat-, perquè, salvant excepcions puntuals, tot continue exactament igual que fins ara -l’educació pública convertida en un gueto inhabitable i subsidiària com més va més de l’educació concertada.
Les dades. L’octubre del 2023 l’actual govern de la Generalitat augmentà les ajudes als centres educatius concertats vora un 5% (715 milions d’euros) i en els pressupostos del 2024, tot i incrementar la seua assignació en un 1,2% (84 milions), en retallà 122 en el Pla Edificant -la meitat de la inversió prevista- i en matèria d’infraestructures educatives la baixada fou d’un 27% (111 milions).
No s’ha de ser molt espavilat per entendre que sense sang no es fan botifarres, és a dir, o mantens el que tens i construïxes el que no tens o ja has begut oli. I això estem fent des de fa molt de temps bevent oli a marraixes tot per protegir la part més sensible i vulnerable del sistema, l’alumnat.
Mirem l’FP -la gran oblidada juntament amb l’educació infantil i l’especial. Per al curs 2025-26 es retallaren 25 cicles formatius, 112 docents se n’anaren al carrer i 2.000 alumnes es quedaren sense plaça. Per al curs 2026-27, la previsió és eliminar 101 cicles formatius, 170 docents despatxats i 6.000 alumnes que no podran aconseguir plaça en la formació professional pública -mentre la concertada i privada va ampliant la seua oferta en proporció inversa al desmantellament de l’oferta pública.
Resultat: progressiva privatització de la formació professional, despatxament del seu professorat i frustració de l’alumnat de la pública que no podrà entrar en un cicle formatiu si no és pagant-se’n una plaça en un centre privat. O, com ocorre molt sovint, acabarà de bell nou en l’institut públic per cursar uns estudis de batxillerat que ni vol ni li interessen (se’n parla poc, de l’abandó escolar en batxillerat, siga dit de passada).
D’altra banda, hi ha molt de marge de millora per reequilibrar desajustos del sistema que generen injustícies flagrants -i no em cansaré de repetir-ho-, com ara la inacceptable concentració en la xarxa pública de la major part de l’alumnat amb necessitats de compensació educativa, alumnat NESE -amb tota la seua àmplia diversitat i dificultat afegida-, nouvingut, d’incorporació tardana, etc. Al País Basc, per exemple, cap centre sostingut amb fons públics pot sobrepassar un 10% de matrícula amb alumnat de compensatòria (ací, la pública el té quasi en exclusiva). Allà, pel que es veu, sí que són conscients de la necessitat d’atendre la diversitat amb garanties d’integració i d’igualtat d’oportunitats. I, com veiem, ací no és problema de diners, sinó d’organització. I, en aquest cas, la inspecció educativa n’és còmplice necessari.
Ací, el dany col·lateral és sobrecarregar la pública com si fos un càstig a l’alumnat i a les seues famílies -als prescindibles de la societat, al seu entendre- i, sobretot, als qui els atenen, docents que, malgrat haver superat una oposició, sempre seran sospitosos de no sé què. I, mentrestant, la concertada fent-se la morta -sense haver passat cap oposició.
Que ho tinguen molt clar: aquesta no és una vaga, és un símptoma. El símptoma més cridaner i colpidor que el sistema actual dominant -educatiu, econòmic, social, territorial, etc.- està tocat de mort i s’afona irremissiblement. Els clavills són profunds i, si no l’aturem, el
col·lapse total de l’actual sistema públic és sols qüestió de temps.
Una gran part de la joventut narcotitzada per la tecnologia, catatònica, sense il·lusió per un futur del qual no espera res, semianalfabeta en aspectes cabdals de l’existència, buida i insensibilitzada espiritualment per les xarxes, els videojocs i les aplicacions mòbils, omplin les nostres aules de secundària, amb l’única esperança d’aspirar a un treball precari, a una vivenda en lloguer i amb un projecte de vida que passa per no tenir-ne cap.
Així, la incapacitat d’uns i altres de donar resposta en temps i forma a urgències educatives, habitacionals, laborals, climàtiques, territorials, socials, econòmiques o culturals, és més que evident i es manifesta ben a la clara a través de tots els moviments reivindicatius que els darrers anys estan eixint al carrer en defensa de la cosa pública.
En eixe sentit, la vaga educativa hauria de ser el puntal d’altres causes que no li són alienes car apel·len al futur de la societat, en general, i del nostre alumnat, en particular. I totes eixes causes -al meu entendre, justes- acabaran confluint més prompte del que ens pensem en un mateix crit col·lectiu.
En fi, que no han entés res de res. La lluita continua!
