L’estadi està ple i les mirades van dirigides a un sol punt: el baló. En pocs minuts s’acaba el partit i es decideix el guanyador. El futbol és, en la seua essència, allò que Johann Cruyff resumia amb una evidència clara però necessària: “per a guanyar cal marcar un gol més que el rival.” Vint-i-dos jugadors, un camp i una porteria; és senzill i complex al mateix temps.
Un partit decisiu, però la importància té moltes cares, i alguns llevantinistes ho sabem millor que ningú: “El Llevant és el més important de les coses menys importants”. Una frase que, pensant-la bé, remarca com flueixen els nostres sentiments davant les coses. He d’admetre que vaig plorar d’alegria quan el Llevant va pujar a Primera Divisió la temporada passada i en altres ocasions que comporten una alegria col·lectiva que reivindique, no m’ha eixit la llagrimeta tan fàcilment. No puc controlar els sentiments, però si tot allò que reivindique, i tinc clara la meua posició com a antifeixista.
Els aficionats ens deixem guiar pels resultats, i els futbolistes no carreguen només amb la responsabilitat de guanyar partits. Milions de xiquets i xiquetes tenen la mirada fixa en ells i els veuen com a referents, per això, cal tindre en compte i llevar-li importància al cotxe que condueixen, al nombre de seguidors que acumulen en xarxes i si s’han tenyit els cabells d’un color o altre. El que importa és que el fan i el que diuen davant la realitat que els envolta. Perquè el futbol és política i els futbolistes formen part d’aquesta roda.
Qui no coneix Messi? – Tret d’Enrique Bunbury, que ho confessava amb tota la naturalitat en una entrevista amb Manuel Jabois a El País – probablement quasi ningú.
Ser futbolista pot comportar viure en una bombolla. Molts ho fan quan ho tenen tot: es desvinculen del món i de la complexitat de ser persona en un món cada vegada més difícil de mastegar. Messi és un exemple clar, no sé si realment era conscient del que feia mostrant-se al costat de Trump i tot el que podia comportar, però això té una repercussió que per a molts de nosaltres ha sigut negativa. El gran ídol ha fallat a alguns dels seus fans.
De l’estrella mundial del Barça de fa uns anys passem a l’actual: Lamine Yamal. La bandera de Palestina a les seues mans és un gest polític que també comporta mirades crítiques. En aquest cas, no calen les paraules i mostra la bandera amb total normalitat i sent conscient del conflicte a Gaza. La imatge ha transcendit a les xarxes socials i per als joves que somien en ser futbolistes és clau veure aquest tipus de reivindicacions dins d’una celebració d’un títol de campió de lliga. El jugador li dona la importància a la visibilitat del poble palestí per davant d’anar abraçat a la copa. Per la mateixa línia ideològica trobem a Mbappé demanant públicament als joves que votaren contra l’extrema dreta abans de les eleccions legislatives de 2024.
El futbol és política, i negar-ho també és un acte polític en si mateix, ja que els que ho fan són els que es beneficien d’eixe silenci. Em deixe molts jugadors com Borja Iglesias o Héctor Bellerín, i exemples femenins, com la Selecció Española i el cas de Jennifer Hermoso, aficions com la del Rayo Vallecano, actes com la repatriació de les restes del fundador granota José Ballester, mort a l’exili, i un llarg etcètera.
El baló pot entrar cap a un costat o un altre i decantar un resultat afectant els sentiments dels aficionats, però més enllà de la sort i el bon joc hi ha una realitat que no hem d’oblidar. Per això pense que els futbolistes també haurien de pronunciar-se en allò important, que pareix que ara es redueix a defensar els drets humans.
