Avui em prendré la llicència de parlar de mi -sense que això servisca de precedent. El meu oncle matern fou durant anys el president del col·legi de corredors de finques de València i feu el tracte -possiblement- més gran que mai no s’ha fet en les nostres terres: la compra dels terrenys on s’ubicaria la futura factoria Ford d’Almussafes.
Encara recorde l’americà aquell i la dona en ma casa, d’improvís, portant una olla enorme amb un titot de Nadal dins. Recorde això i la “xarlotà” de comprovar com, entre sucada i sucada d’allipebre, el desconeixement idiomàtic de les parts -ells només anglès i nosaltres un “valencianinglish” lamentable (però graciós)- no fou obstacle per a la germanor i l’harmonia.
I l’oncle Vicent -que així li deien al meu padrí- deixava en les seues converses un degoteig valuosíssim de saviesa mundana -el seu ofici; traure clarícia on solia haver-hi foscor. “Fillol -i m’arreava, entre rialles, uns pessics als muscles que encara em fan mal-, la vida, amb tantes patades i barretinades que he pegat, m’ha ensenyat més que l’escola”.
“Mira, fill -deia-, en el tracte, el més important és el tacte; ni has de llavar-li la cara a un ni has de ser desconsiderat amb l’altre. Les parts sempre han de ser tractades de forma correcta i amistosa”.
Revisem ara, ni que siga per uns segons, si aquesta premissa s’ha acomplit en el cas de la vaga i, si no, que reflexione qui haja de fer-ho.
Una altra sentència -eixa l’havia sentit molt a casa- era que en un tracte, quan les parts estaven molt enfrontades, el millor era partir la diferència. Així, no guanyava ningú; guanyaven tots.
Però, perquè eixa condició s’hi done, la voluntat d’arribar a un acord ha de ser sincera, realista i enraonada, no maquiavèl·lica, fal·laç i humiliant -i ací cadascú que identifique, al seu gust, la part posseïdora dels atributs referits.
I, finalment, assegurava que si en un tracte una de les parts se sentia enganyada, és que no era un bon tracte. I ací feia una ganyota reprovatòria.
I en això estem, més perdudes que una cabra en un garatge, zero a zero i la pilota encalada (i tothom fotut, apunte jo). I què faria l’oncle Vicent en el cas de la vaga?
De segur que ens aconsellaria que férem bondat i, arribats en aquest punt, que férem de la necessitat virtut. Primer, que tractàrem l’altra part amb respecte i amb voluntat sincera d’arribar a un consens. Després, que no adoptàrem posicions inamovibles i que els problemes que hi anaren sorgint que foren una oportunitat -sovint inesperada- per millorar la situació -i que, per descomptat, beneficiara tothom.
I per fer-ho, s’han de dedicar les hores i els dies que calga (que si no es para a dinar o a dormir, no es para; que si ve l’aigua de nit, s’haurà de regar igualment). Que mengeu hores o què?, retrauria.
I trellat, molt de trellat, perquè la negociació no s’encalle i no deixe danys irreparables que es perpetuen en l’avenir. L’objectiu és que no hi haja vencedors ni vençuts; només un guanyador: el nostre estimadíssim sistema educatiu públic. A la faena!!
Per cert, el titot estava més dur que una pedra.
