Portem 8 dies de vaga indefinida. Una vaga d’aquesta magnitud no es donava des de 1988. Crec que no estem demanant tant. Volem una ràtio adequada per poder atendre el nostre alumnat i els vostres fills i filles, no tindre una PT per a 600 alumnes, que les substitucions es facen de forma immediata i els vostres fills i filles no passen 15 dies sense substitut. Fer menys burocràcia absurda que no llig ningú per poder dedicar-nos al que realment importa: preparar-nos les classes (presentacions, materials manipulatius…). I també demanem unes infraestructures dignes: no ficar en un menjador pensat per a 100 a 400, no tindre goteres, que puga haver-hi rampes per a les persones que van amb cadira de rodes, poder tindre ventiladors… coses tan bàsiques que sembla increïble haver de demanar-les. I sí, també demanem una pujada salarial. I no és una pujada. Simplement, demanem l’actualització de l’IPC perquè el nostre sou fa anys que està congelat. I la vida continua pujant.
I no sabem què més fer perquè ens facen cas. Hem eixit al carrer de forma massiva, estem perdent 150 euros al dia, i aquests huit dies s’han fet molt llargs. Passem per totes les emocions. Des de l’orgull de defensar als vostres fills, la decepció quan no s’estan acceptant cap de les nostres demandes, a la ràbia i al plor. Perquè vivim el dia pegats al telèfon amb la incertesa de quan s’acabarà, llegint notícies i seguint les negociacions. Mobilitzant-nos des de les 7.45 h a les portes dels instituts, a les 9 h a les portes dels col·les i a Alacant a les 10 h per a la següent convocatòria. Les nostres famílies estan sostenint-nos emocionalment i econòmicament aquests dies i quan sentim que no podem més, traiem forces per continuar lluitant per l’educació que creiem.
La situació és greu. Les directives dels col·les i instituts es plantegen dimitir si no s’aconseguix cap acord per part de conselleria. No volem continuar allargant aquesta agonia. Volem tornar a les aules amb els vostres fills i filles. Però volem tornar amb dignitat i amb la convicció que molts dels punts que considerem essencials siguen acceptats. No sé quants dies més ens ofegaran perquè els polítics tenen la clau, però nosaltres seguim resistim amb més força que mai.
Però si d’alguna cosa està servint aquesta vaga és per posar de manifest el valor de l’escola pública, per constatar que els docents no arribem a tot i sobretot i el més important: dignificar la nostra professió en l’àmbit social. Per tornar la figura del “mestre/a” al lloc que li correspon, a donar-li el valor que tenim. Crec que els docents ens mereixen el RESPECTE, el suport i el valor de tota la societat. Perquè sense vosaltres, no tindrem el suport dels polítics ni els respecte dels vostres fills.
