Hi ha moltes semblances entre el que va passar a la Primavera Valenciana fa més d’una dècada i el moviment en defensa de l’ensenyament públic actual. Tots dos són expressió d’un malestar profund que ve de llarg i que posa de manifest la deixadesa del nostre govern autonòmic cap a tots els estaments de l’educació pública valenciana, siga primària, secundària, FP, escoles d’idiomes o conservatoris. Però no, açò no és la Primavera Valenciana, és l’hivern del nostre descontentament, parafrasejant al Ricard III de William Shakespeare.
Sembla que gairebé tots el que han passat pel càrrec de conseller o consellera dEducació han fet palesa sovint la seua desgana, quasi sempre la seua incompetència, i de vegades fins i tot la seua falta de respecte cap al professorat. L’última que ens ha tocat patir al capdavant de la Conselleria d’Educació, Carmen Ortí, mostra totes les carències pròpies de qui no sap assumir un lloc de responsabilitat d’aquestes característiques amb solvència. I el que encara és pitjor, des de la Presidència de la Generalitat, Pérez Llorca tampoc sembla que tinga molts més recursos personals ni professionals per tal d’intercedir per escometre la resolució d’un conflicte d’aquesta magnitud. De fet, els seus intents per mostrar un tarannà conciliador no han anat acompanyats per res més que discursos buits i propaganda preelectoralista.
A més, com a demostració d’ignorància manifesta, ens acusen de ser un moviment polític que sols vol crear conflictes. Clar que som un moviment polític que crea conflictes. Cap reclamació pels drets civils, o la millora de les condicions laborals, s’ha aconseguit sense lluita política. Sí, política quant a organitzar-se per demanar a qui té el poder fer efectives eixes millores justes. Perquè cap avanç social s’ha aconseguit sense eixa lluita, que sovint s’ha intentat desprestigiar i també ha sigut reprimida. I si no, que li ho pregunten als abanderats de la resistència pacífica, Gandhi o Luther King, però també a la sufragista Emmeline Pankhurst o a l’activista afroamericana Angela Davis.
Per a rematar aquest despropòsit, la consellera va decidir tancar les portes de l’edifici de la Conselleria als manifestants, com si allò fora el seu búnquer particular, custodiat per la policia, que ens ha deixat imatges que també ens recorden temps passats. Sembla que “l’infern està buit, tots els dimonis estan ací”, com deia l’esperit Ariel en “La Tempestat” de Shakespeare. Els dimonis del passat que sempre tornen: la intolerància, la prepotència, el menyspreu, i finalment la violència. L’agressió del diumenge 31 de maig davant de la Conselleria d’Educació també m’ha fet reviure el que va passar a la Primavera Valenciana. Però en aquella ocasió les càrregues policials van anar dirigides cap als estudiants de l’IES Lluís Vives. En canvi, ara la dona que ha eixit pitjor parada d’aquesta brutalitat policial és una mestra jubilada, que també es manifestava en suport de l’educació pública.
Aquest fet sembla una metàfora del que està passant, perquè és curiós veure a les manifestacions l’abundància i la diversitat del professorat valencià, reflex de la nostra societat. Mentre, fins ara, la presència d’estudiants ha sigut més prompte testimonial, tot i que tenen convocada una vaga indefinida per l’ensenyament públic. També és cert que hi ha una part del professorat que no se sent interpel·lada i no ha participat d’aquest moviment reivindicatiu. Al contrari, altres com la dona agredida pel policia, segueixen sentint-se part d’aquesta lluita, tot i estar jubilats o a punt de jubilar-se, com uns quants companys i companyes que conec. El sentit de pertinença a un col·lectiu que demana dignitat per a l’ensenyament valencià no es compra ni es ven. Com l’estima a la llengua i la cultura pròpies de la nostra terra, es té o no es té. Però eixa estima cal cultivar-la, per tal que no es perda i continue arrelada fonda en el nostre poble. Com deia Estellés, “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”.
El temps i la història jutjaran aquesta mobilització i tots els que tenien el poder per fer alguna cosa bona per l’educació valenciana i es van negar a fer-ho. Segurament la maledicció acompanyarà qui no és capaç de mostrar respecte per la llengua, la cultura i l’educació. Com deia Mercutio en l’obra Romeu i Julieta, “una plaga per a les vostres dos cases”, que de segur seran la mediocritat i la ignomínia per a les dos cases implicades ací, la Conselleria d’Educació i la mateixa Presidència de la Generalitat, que patiran eixes conseqüències que solen perseguir els que no assumeixen la seua responsabilitat amb el poble que governen.
Xelo Forés Rossell és professora del Departament d’Anglés de l’IES Lluís Vives de València, és doctora en Filología Anglesa i membre de l’Assemblea de Professorat del Lluís Vives.
