Des del començament d’esta legislatura autonòmica, el PP va decidir experimentar, explícitament o implícitament, un govern de coalició amb Vox. És a dir, governar d’esquena als interessos de la majoria de la població. El tancament de l’oficina d’emergència n’és un bon exemple d’esta política.
La situació s’agreuja quan Mazón, a la primavera del 25, davant la pressió social que exigia la seua dimissió, va posar en marxa uns pressupostos que significaven retallades en sanitat, educació, serveis socials, etc., maltractant així els drets humans i socials al nostre país.
De la mateixa manera que s’havia posat en marxa una reconstrucció basada en el negoci de la mort i l’agressió al territori, la successió de Mazón per Pérez Llorca significa la continuïtat de les mateixes polítiques, i els pressupostos que s’acosten no fan més que aprofundir en els anteriors.
No obstant això, esta situació ha tingut resposta en nombroses lluites locals o sectorials, però podríem destacar tres espais socials que s’han anat configurant i que necessàriament s’expressen a través del conflicte social.
Un espai tindria a veure amb l’exigència de responsabilitats polítiques i penals dels responsables directes de la catàstrofe social del 29 d’octubre del 2024, així com l’exigència d’una reconstrucció participativa i respectuosa amb el territori. En són protagonistes els “moviments socials” convocants de les mobilitzacions, primer per la dimissió de Mazón, ara pel seu processament i entrada a presó. Aquests moviments populars, juntament amb els sindicats combatius, familiars de les víctimes i els comitès locals d’emergència i reconstrucció, donaren en el seu moment pas a nous espais socials, com ara l’Acord Social Valencià.
Esta mobilització va tindre el seu moment àlgid quan, a finals de l’any passat, dimiteix Mazón com a president de la Generalitat. En este moment hi hauria reivindicacions significatives: la dimissió de Mazón com a diputat, per tant el seu desaforament, que facilitaria la seua imputació. A més, l’exigència d’una moratòria de tots els projectes de construcció i agressió a l’horta i el conjunt del territori. I també la defensa del projecte comunitari i en contra del tancament del Súper Solidari del Parc Alcosa, pel seu paper simbòlic, donada la seua significació en la resposta comunitària en el pitjor moment del crim social que va significar la dana i les seues conseqüències.
Un altre espai significatiu seria la defensa d’allò públic, entenent com a públic allò comú. En este espai cal destacar sobretot la vaga indefinida d’educació encara en marxa, més d’un mes de vaga per a reclamar més personal, menys alumnes per aula, salaris justos i millora de les infraestructures. Als pobles arrasats per la dana, els col·legis són barracons indignes, així com la protecció a la llengua. La Generalitat va endurir les seues postures. El conflicte continua, i el professorat, juntament amb la comunitat educativa, ha posat en marxa una acampada a la ciutat de València.
No estem només davant un conflicte laboral docent, sinó davant una bona part de la nostra societat, que exigix dignitat en l’educació i assenyala les prioritats socials. Davant un govern que busca el deteriorament de l’ensenyament públic per a obrir pas al negoci i a la privatització.
Un tercer espai és la lluita pel dret a l’habitatge: lloguers i compra d’habitatge inaccessibles per a gran part de la població fan possible l’augment dels desnonaments i el xabolisme, manifestant l’incompliment dels drets humans. La Generalitat ni tan sols compleix la llei estatal d’habitatge.
Cal destacar la tenaç lluita de les organitzacions pel dret a l’habitatge (PAH, Sindicat d’Habitatge i Sindicat de Llogateres, València no està en venda, Entre Barris), resistint els desnonaments des de fa ja anys i amb diverses manifestacions unitàries en els últims mesos. També contra la turistificació que pateix la ciutat de València i els pobles del voltant amb la proliferació dels pisos turístics i l’afiançament d’un model on les necessitats del veïnat queden en segon o tercer plànol. Així com el moviment de solidaritat en defensa i contra el desallotjament de l’assentament xabolístic afincat en el que va pretendre ser “el circuit de Fórmula 1”, que a més recorda com la població saharaui es va quedar fora de l’actual procés de regularització.
En definitiva, estem davant un clam de la societat per a entendre l’habitatge no com un bé de mercat sinó com un bé social. Per tant, és ineludible intervindre el mercat de l’habitatge a favor de la població.
Totes estes lluites i moviments poden i deuen confluir en un espai comú, però no només sumant reivindicacions ni perquè tinguen un adversari comú (en este cas el govern de la Generalitat Valenciana), sinó perquè són l’expressió d’una societat que necessita intervindre en les decisions polítiques per a apoderar-se del seu propi destí, més enllà de la gestió tècnico-política de l’administració de l’Estat, en este cas de les seues institucions autonòmiques.
Una societat que necessita superar el paper passiu i de delegació al qual se la vol condemnar, per a consolidar una governança cada dia més autoritària i a favor d’especuladors i sectors que basen els seus privilegis en el malestar de la majoria.
Confluir és anar dissenyant “el desig i la necessitat social” perquè, més prompte que tard, es convertisca en una realitat. Eixe camí es conforma en la lluita per objectius tangibles que milloren les nostres condicions d’existència, respecten el territori i els drets humans.
