La vaga indefinida del professorat valencià ja forma part de la història de les grans mobilitzacions socials del nostre país. Vint-i-tres dies ininterromputs de lluita, d’assemblees, de manifestacions, de concentracions i de debats col·lectius han deixat una empremta que va molt més enllà del resultat d’una consulta o de l’evolució d’una negociació. Han representat una autèntica lliçó de dignitat, compromís i unitat.
Cal començar donant les gràcies. Gràcies al professorat valencià, que ha sostingut amb valentia una vaga indefinida en circumstàncies difícils, assumint costos personals i econòmics per defensar un bé comú. Gràcies a les seues assemblees, espais de democràcia real on cada veu ha comptat i on s’han pres les decisions més importants. Gràcies als sindicats que han sabut construir una plataforma unitària i posar els interessos de l’educació pública per damunt de qualsevol altra consideració.
Però també cal donar les gràcies a la comunitat educativa i a la societat valenciana. Les famílies, els moviments socials, les entitats cíviques, les associacions de barri i tantes persones anònimes han fet seua aquesta lluita. La resposta social ha sigut immensa. Del sud al nord del País Valencià; de l’interior a la costa; a les grans ciutats i als pobles menuts; als barris obrers i a les zones rurals. Arreu del territori s’han multiplicat les mostres de suport i solidaritat. També han arribat missatges de suport des d’altres territoris de l’Estat i des de l’àmbit internacional, conscients que la defensa de l’educació pública és una causa que transcendeix fronteres.
L’acampada educativa s’ha convertit en un dels símbols més potents d’aquest conflicte. Un espai de resistència, de debat i de construcció col·lectiva que recorda altres grans experiències de defensa dels serveis públics. Resulta inevitable pensar en la mítica Carpa Blanca argentina, aquella escola itinerant que es va convertir en un referent internacional de la lluita per l’educació pública als anys noranta del segle passat. Hui, salvant totes les distàncies, el professorat valencià ha demostrat que la perseverança i la convicció continuen sent eines imprescindibles per transformar la realitat.
Aquesta vaga no ha sigut una reivindicació corporativa. El professorat ha alçat la veu per denunciar una situació insostenible que afecta directament la qualitat del servei públic educatiu. La recuperació del poder adquisitiu perdut és una reivindicació legítima, però les reivindicacions van molt més enllà: reducció de ràtios, increment de plantilles, disminució de la càrrega burocràtica, millora de les infraestructures educatives i defensa efectiva de la llengua. En definitiva, la defensa d’una educació pública digna, equitativa i de qualitat.
Les dades de la consulta realitzada al professorat reforcen encara més la legitimitat d’aquest moviment. Hi han participat 30.238 docents, una xifra extraordinària que evidencia el grau d’implicació i consciència col·lectiva del professorat valencià. El resultat ha sigut clar i contundent: 26.217 docents, el 87 % de les persones participants, han rebutjat la proposta d’acord global presentada el 9 de juny, considerant-la insuficient per donar resposta a les reivindicacions plantejades des de l’inici del conflicte.
Entre les persones que han votat en contra de l’acord, s’ha obert un nou procediment de decisió per determinar els passos següents. També ací el professorat ha donat un exemple de responsabilitat democràtica. De les 26.217 persones consultades, 17.633 (67 %) han optat per interrompre o desconvocar la vaga, mentre que 8.584 (33 %) s’han mostrat partidàries de mantindre-la. És important entendre el significat d’aquest resultat: no expressa una renúncia a les reivindicacions, sinó la voluntat majoritària d’explorar altres vies d’acció i de negociació després d’haver protagonitzat una de les mobilitzacions educatives més importants de les darreres dècades.
El professorat valencià ha demostrat que és possible conjugar fermesa en les reivindicacions amb responsabilitat col·lectiva. Un docent, un vot. Assemblees obertes, debat permanent i decisions adoptades democràticament. Aquesta és, també, una de les grans victòries d’aquest procés.
Per això, el professorat s’ha convertit en un exemple per al conjunt de la classe treballadora i per al país. En un moment en què sovint es pretén imposar la resignació i l’individualisme, milers de docents han demostrat que la mobilització sostinguda, la participació democràtica i la unitat continuen sent instruments útils per defensar drets i conquerir millores.
També és necessari assenyalar les responsabilitats polítiques. La Conselleria d’Educació, encapçalada per la consellera Ortí, i el president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca, han desaprofitat l’oportunitat de resoldre el conflicte des del primer moment mitjançant una negociació real. Massa sovint han optat per la dilació, la desqualificació o la presentació de propostes insuficients, en lloc d’escoltar les legítimes demandes d’un col·lectiu que sosté un dels pilars fonamentals de la nostra societat.
Encara són a temps de rectificar. Tenen a les seues mans la possibilitat de posar fi al conflicte amb una negociació sincera que done resposta a les reivindicacions del professorat. Es tracta d’assumir una responsabilitat institucional ineludible: garantir unes condicions laborals dignes per a qui educa i assegurar una educació pública de qualitat per a tot l’alumnat.
La vaga indefinida del professorat valencià ha deixat una petjada profunda. Més enllà de la seua interrupció, ningú no podrà esborrar el que s’ha construït durant aquestes setmanes: una xarxa de solidaritat i de suport mutu que ha recorregut el país, una comunitat educativa mobilitzada i una societat valenciana que ha fet costat als seus docents.
El professorat ha parlat amb claredat a les aules, als carrers i en les consultes. El missatge ha estat inequívoc: les seues reivindicacions són justes i necessàries. Ara correspon a la Conselleria d’Educació i al president Pérez Llorca escoltar aquest clam i obrir, d’una vegada per totes, una negociació real que done resposta a unes demandes que constitueixen una exigència col·lectiva per garantir una educació pública valenciana, digna, inclusiva i de qualitat.
Perquè l’educació no es negocia a la baixa. La dignitat del professorat i el dret de l’alumnat a una educació pública de qualitat no poden quedar subordinats a excuses pressupostàries ni a interessos ideològics i partidistes.
La vaga indefinida del professorat valencià és, sobretot, una lliçó de dignitat i de compromís. I les lliçons més importants són aquelles que deixen petjada i obrin camins. Aquest país necessita més exemples com aquest: persones disposades a organitzar-se, a perseverar i a lluitar pel bé comú. El professorat valencià ho ha fet. I mereix el reconeixement, el respecte i el suport de tota la societat.
