Dels canalles i els mamons, els quals lògicament, a parer meu, es complementen, es diu que els més febles s’acosten als canalles, amb una estratègia ben pensada a fi de treure la molla, i els canalles hi romanen pontificant, notablement eixancats. El sistema s’empra sine die, per tant, uns s’espatarren mentre els altres els fan la faena. Com que n’hi ha uns que són més poderosos des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, ja que els guanyadors més significats foren els EUA i després la guerra freda s’aprofitaren de la situació, ací a Espanya fins i tot va aparèixer Dwight Eisenhower, del qual se n’ocupa de fer-li els honors oportuns Franco “Eixe home.” Gat i gata de la meua filla assabentats del meu relat, amollaren tres meus cascú, això sí, meus absolutament monumentals.
Ara, molts anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, els EUA sancionen el president de Cuba i l’entorn familiar de Raúl Castro mitjançant el Departament del Tresor tot per mantenir la pressió, i el Tresor congela actius d’empreses i persones estrangeres amb negocis a Cuba, apuntat directament el grup militar GAESA. El canceller cubà, Bruno Rodríguez, condemnà les mesures qualificant-les de “vil inclusió” cercant un pla intervencionista estatunidenc. Davant la fellonia instal·lada no vol dir que els cubans foren fortament reticents, sinó que cal pensar les canallades intervencionistes d’ara mateix encara, i la de les mesures emprades sobre el gegant americà, que ja sabem com les gasta, sobretot pel que fa a les mesures pròpies del tot refusables.
Ací al País Valencià, els capitosts que ens governen volen fer passar per on ningú no passa, amb una barra que enrogeix el rostre, els professors i mestres, amb allò que s’anomenaria un berenar de curt enteniment estil liró llençant-los menjar a les encreuades i ramulla dels pins, perquè no hi disposen ni de diners ni de gestió ni transformant tot en nius de rates hagudes i per haver, sent els principals culpables de la situació, tot i que el president de la Generalitat i els consellers no saben ni volen redreçar la situació per ells encetada i de cap manera resolta, perquè els fan combregar dia sí i d’altre també amb rodes de molí sense solucionar absolutament res: com aquell que diu, torne demà i ho veurem.
Així que amigues i amics, davant d’aquest repertori de crueses no redimides, vos deixe amb Vicent Andrés Estellés, que en té per a totes i tots, i reparteix més solfa que un mestre de música, i el seu poema “L’ofici”:
“Venies d’una llarga família de forners i a tu t’agradaria ser forner com els teus, i entrant feixos de llenya, de pinassa en el forn, i fer el rent, en caure el dia, com el feien, i mitjanit anar al forn a pastar, creuar amb una ràpida ganivetada la pasta, i escombrar lentament, prendre-li foc al forn, ficar el cap al forn aquell infern de flames que olia intensament als matins del Garbí, pujar a l’alcavor, aquella calor humida. I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor, i alegre, a les paneres, i tripular el forn, fer-li créixer el foc, o fer-lo minvar. Tu series forner, com ho foren els teus. I al costat del teu pare aprengueres, l’ofici, nit a nit dia a dia i ara tens l’enyorança. Una amarga enyorança per a tota la vida et creua el pit de banda a banda amb aquell senyal de ganiveta que no pots oblidar. Allò que més t’agrada, d’on et venen els versos, els arraps a la carn, aquells dies salvatges quan entraves els feixos de pinassa en el forn. Els arraps a la carn, aquells dies salvatges quan entraves els feixos de pinsà en el forn.”
