“Considere més valent aquell que conquesta els seus desitjos que aquell que conquesta els seus enemics, perquè la victòria més difícil és la victòria amb un mateix” afirmava Aristòtil. Des de la perspectiva de la filosofia contemporània, la victòria és assolir llibertat autònoma de pensament, forjar caràcter i desenvolupar la capacitat crítica. La victòria és un concepte molt més ric i complex que la simple derrota d’un enemic, l’assoliment d’un objectiu exterior.
És per això que mantinc que el conflicte de l’educació pública valenciana s’ha saldat amb una victòria major del moviment capitanejat pels ensenyants, i secundat per les famílies. I és així perquè portaven des de setembre intentant negociar amb un Consell que es negava a seure i parlar. Va haver-hi dues advertències en forma de vaga d’un dia, i no va tenir resultat, i ha estat finalment la contundència de setmanes de vaga indefinida i pressió al carrer, que més que asseure’s, ha obligat el Consell a agenollar-se. Perquè si t’obliguen a seure, és com si acabares de genolls.
És una victòria difícil de discutir, perquè s’han produït alguns avanços importants en les justes reivindicacions dels defensors de l’educació pública de qualitat. No s’ha aconseguit tot, però la victòria o derrota s’ha de mesurar també analitzant qui és l’adversari i quin és el camp de batalla. I ací es dona el cas que la Conselleria pot aplicar les polítiques que considere oportunes, sense necessitat de negociar efectivament res. Això no funciona com l’empresa privada, ací la Conselleria no té obligació de negociar i arribar a acords, només necessita demostrar aparença de voler negociar (i ho va fer quan finalment acudí a la taula de negociació, i ho va confirmar amb un acord parcial amb la representació de la minoria sindical). De manera que fins i tot amb independència del resultat final, el fet que hi haja hagut una negociació parcial i de vegades tramposa per part de l’administració, és una victòria dels ensenyants en vaga.
És una victòria perquè ha tornat a demostrar la falsedat amb la qual es pronuncien aquells que diuen que les vagues no serveixen per a res. Ha servit. I és també una victòria perquè el que ha demostrat és que si no s’ha pogut anar més lluny, és perquè una representació sindical minoritària (CSIF i ANPE) han pactat amb la Conselleria per davall de les seues possibilitats i per sobre de la seua representativitat, bàsicament perquè venien pactats de casa, com en el tema de la llengua que no ha format part de cap acord, perquè l’acord dels minoritaris era que la desaparició del valencià ja els va bé. Ja vindran les eleccions sindicals.
És una victòria perquè han contagiat a bona part de la societat valenciana l’esperança, la voluntat de lluita, i la convicció que és possible derrotar este govern, i que això es fa com ha demostrat el seu exemple, amb convicció, perseverança, determinació, reivindicacions jutes, generositat social (els vaguistes han renunciat a dies i dies de sou, per aconseguir millores en l’educació pública) i compromís amb un futur millor.
No m’agrada la terminologia bèl·lica, però això no era una guerra, era només una batalla. Vital, però una més, de la lluita per un futur millor per als nostres fills i filles. Vindran més batalles en la guerra per aconseguir una millor educació, i batalles per la sanitat, l’habitatge, les prestacions socials, el treball digne, la sostenibilitat mediambiental i també l’econòmica. I això ens ho han ensenyat els i les mestres, ensenyar és la seua feina, i per això han guanyat. Per això hem guanyat.
