Ara mateix, l’únic que em passa pel cap més enllà de retre honors als educadors que han lluitat pels seus alumnes, són tots aquells discursos infames que posen el punt de mira en el col·lectiu docent, aquell mateix que fa temps era posat també en el punt de mira dels fusells feixistes de la vergonya. I al mateix temps, l’únic neguit que m’amoïna és com han acabat d’eixir certs discursos despòtics de les boques d’aquells que, com tot el col·lectiu docent que intenta educar amb diners públics els nostres fills i filles, treballen amb tota l’esma del món per trobar un benestar humil que s’entesten a prohibir-nos.
Em fa pena, honestament. És trist trobar que encara alguns intenten humiliar els seus venent un discurs tan fràgil i tan absolutament tendenciós com el que esputen els suposats adalils de la democràcia, que exposen els serveis públics mentre acosten els seus amics d’allò privat a fons pagats entre tots. No ho entendré mai, segueixen comprant el discurs del “divideix i venceràs”, mentre assenyalen els docents i amaguen els indecents. I no, els mestres, les mestres, els professors, les professores… no són, definitivament, l’enemic.
Però al remat, tampoc importa això ara. Diria que allò realment cabdal és la lliçó que un col·lectiu tan exposat com és el docent ha impartit amb magisteri, amb tenacitat, amb la força que et dona saber que eres model i referència per a les generacions que en un futur han d’aprendre a discernir entre la riquesa comuna o la ignomínia dels rics. Aquelles generacions amb què els docents conviuen cada dia i comparteixen relats de vida que a més d’un deixarien en estat de xoc, aquelles personetes que amaguen històries terribles que només són capaces de compartir amb el seu mestre, amb la seua mestra, perquè més enllà d’ensenyar, els educadors esdevenen refugi, pau, amor… I l’escola, aquesta escola pública que molts vilipendien i volen destruir i humiliar, per a molts xiquets i xiquetes del nostre País Valencià… és casa.
Ja no sé si m’importa quan acabarà, perquè s’ensuma que encara no han parat, no tinc dret tampoc a opinar, ningú més que els que n’han format part en tenen de dret. No tinc cap valoració oportuna o no de si toca acabar, si és el moment de seguir, si n’han fet prou… no gosaria ni per un moment jutjar aquesta vaga ni a cap persona que n’haja format part, perquè l’únic que m’ompli el cor i em rega els ulls ara mateix és l’admiració i l’orgull per tots aquells que han creat aquesta oda pedagògica a tot un país d’alumnes. I és que amb la seua lluita han sigut capaços de transformar el seu patiment en força, els seus crits en música infinita i els carrers en aules on la lliçó magistral entonava suau a cau d’orella que per l’educació pública, de qualitat i en valencià, paga la pena lluitar.
