Tobies Gimaltos
Els xiprers són ben bons per a fer bardissa, també diuen que són barrera contra el foc. A mi és un arbre que m’agrada, sempre verd i amb bona olor. Es diu que són, o ho han sigut en el passat, un símbol de com era d’hospitalària la casa on creixien. Si hi havia un xiprer al davant, això volia dir que et podien donar aigua, si n’hi havia dos, que a més de beguda t’oferirien menjar i, si n’eren tres els que hi havia, podies quedar-te a dormir. Deu ser per això que als cementeris n’hi ha tants, de xiprers. No per les dues primeres raons, que, com es deia al Lazarillo, el cementeri és el lloc on mai no es menja ni es beu, sinó per la tercera: com que l’estada serà llarga, cal anunciar-ho amb una bona quantitat d’aquests arbres. Dic jo que deu ser per això.
Per si de cas, n’he plantat uns quants a casa.
Salvador Vendrell
Malgrat que el xiprer és un arbre una mica misteriós, sempre m’ha agradat. De fet, en vaig plantar una bona tira en el meu jardí, però no sé què passà que es van morir. No vaig poder gaudir, a casa, d’aquests arbres estrets, foscos que no necessiten fer massa coses per fer-se notar. Evidentment, no són com els tarongers, perquè no et donen res per a menjar. Simplement, estan allí, sempre verds.
Els antics ja li havien trobat una relació amb la mort. Ovidi conta que Ciparís va matar accidentalment el cérvol que estimava i, de tant que el va plorar, Apol·lo el va convertir en xiprer. Des d’aleshores, el xiprer queda associat al dol i als morts. Els romans també el plantaven al costat dels difunts, i així ha arribat fins a nosaltres: és difícil pensar en un cementeri sense algun xiprer. I, tanmateix, és un arbre sempre verd. Potser per això no m’ha semblat mai un arbre trist. Al cementeri hi ha morts, però el xiprer continua creixent, fent olor i mirant cap amunt. Com si no estiguera disposat a confondre la mort amb la desaparició de tot.
