Salvador Vendrell
Una nit, sopant amb uns amics, vam acabar parlant del mal menor. No sé com, perquè aquestes converses comencen parlant de qualsevol cosa i acaben sempre en política. Un dels amics va dir que, per sort, no existia el partit perfecte. Li vaig donar la raó. Un partit perfecte em faria més por que una pedregada.
Em vaig recordar de quan érem extremadament joves i militàvem al PSAN. Volíem la independència i el socialisme i, a les primeres eleccions municipals, no vam ser capaços ni de fer una candidatura. Ens faltaven candidats perquè teníem por de dir a casa on militaven. Al final, com que no podíem votar-nos a nosaltres mateixos, vam haver de triar entre dues candidatures d’esquerres. I ho vam fer sense massa tragèdia. No teníem el paradís, però tampoc no volíem l’infern.
Jo, de tota manera, mai no he pensat que poguera anar al cel. No em trobava en condicions de ser tan perfecte. El cel em sembla un lloc massa exigent per a mi. Sempre he tingut més a veure amb les imperfeccions.
Tobies Grimaltos
Segons ens diu la teologia, el purgatori no és un lloc d’estada permanent, sinó una parada prèvia en el trànsit al cel d’alguns pecadors. Al purgatori hom acaba d’expiar els pecats comesos a la terra, es purifica per a poder entrar al cel. Com els caragols en aigua i sal, al purgatori l’ànima es porga per entrar neteta al paradís. Molts són o eren els qui per evitar parades, preferien patir en vida, porgar ací per no fer-ho allà; aguantaven patiments, abusos i injustícies en aquest món per accedir directament a la glòria quan moriren. Patien la purga en aquesta vida tot esperant el benefici en l’altra, i mai no s’enfrontaven a qui els l’administrava. Com diria un entre tants que cantava: “La jugada era perfecta”.
