Tobies Grimaltos
El savi (la sàvia) no parla del que no sap i parla cautelosament del que coneix. No sol fer afirmacions categòriques, perquè sap que les coses sovint són més complexes del que semblen i acostumen a tenir aspectes i matisos que passen desapercebuts. Sap també que el territori de la seua ignorància és incomparablement més gran que el del seu coneixement. També és conscient que el saber acreix el terreny de la ignorància. Com més sap, més gran és el que sap que ignora. Per això el savi és modest. L’ignorant ignora que hi ha molt que no sap. Pensa que el que sap és tot el que hi ha i es vanta del seu coneixement. Així, l’ignorant es creu savi i el savi se sap ignorant.
Salvador Vendrell
De molt jove pensava que els savis eren aquells que sabien moltes coses. Després vaig descobrir Sòcrates i aquella frase que se li atribueix: “Només sé que no sé res”. Sempre m’ha fet gràcia perquè sembla una contradicció. Si és savi, com pot ser que no sàpia res? Però potser la gràcia està precisament en això. Admetre que no ho saps ja és saber alguna cosa.
Amb els anys he anat desconfiant de la gent que ho sap tot. Hi ha qui té una resposta per a qualsevol pregunta i una opinió per a qualsevol assumpte. No dubta, no rectifica i, si pot ser, t’explica les coses amb una seguretat que et fa pensar que deu tindre raó. Després hi ha qui abans de contestar s’ho pensa una mica i, de tant en tant, diu que no ho sap. D’aquests em refie més.
Segurament el savi no és qui acumula més coneixements, sinó qui sap que sempre en quedaran molts fora. Sòcrates ho va entendre fa molts segles. Potser la saviesa comença quan deixem de voler semblar savis.
