Tobies Grimaltos
Dins dels conceptes que ens agraden posem molt més del que en realitat contenen. L’originalitat és un exemple d’aquest fenomen. Ser original, pensem, és, sense més consideracions, un bé, un valor absolut, sense matisos ni pegues. Busquem ser originals, valorem el que és original. Però, ser original només per ser original pot portar al fracàs, al ridícul o, en general, on no volies arribar i potser hi fugies. I és que pot passar que allò tan original que has pensat, n’és, d’original
—no ho ha dit o fet ningú abans—, perquè és fals, no val la pena o és contraproduent.
Les coses no són bones per ser originals, les coses originals són bones quan fan una aportació valuosa. Alguns podrien haver-nos fet el favor d’estalviar-nos les seues originalitats.
Salvador Vendrell
La cultura no naix cada matí. S’assembla més a un edifici que a un solar: cada generació construeix damunt del que han deixat les anteriors. Posem una idea sobre una altra, un llibre sobre molts llibres, una música sobre altres músiques. Quan pensem que acabem d’inventar alguna cosa, sovint només hem afegit un pis a una casa molt antiga. Per això sempre m’ha fet somriure l’obsessió per ser original. Com si l’artista o l’escriptor haguera de començar de zero, sense deutes, sense influències, sense tradició. Això és impossible. Fins i tot per portar la contrària necessitem saber a què portem la contrària.
Els grecs ja havien dit moltíssimes coses. Després n’han vingut d’altres a discutir-los, completar-los, contradir-los, deformar-los o simplement repetir-los amb una altra música. Potser la cultura occidental és, en bona part, aquesta conversa interminable entre morts i vius. I no és poc mèrit entrar-hi amb una veu pròpia. L’originalitat, aleshores, no consisteix necessàriament a dir una cosa que ningú no haja dit. Això és cada vegada més difícil i, potser, cada vegada menys interessant. Consisteix a fer alguna cosa nova amb allò que hem rebut: mirar-ho des d’un altre lloc, combinar peces que semblaven separades, trobar una forma nova per a una idea antiga.
Shakespeare no va inventar la majoria de les històries que va contar. Picasso no va inventar la pintura. Cap escriptor treballa amb paraules que haja fabricat ell. La cultura és aquest immens patrimoni de coses ja fetes que cada generació torna a tocar amb les mans.
Potser ser original és això: no ser el primer, sinó ser reconeixible entre tots els que han vingut abans.
