Salvador Vendrell
A mi l’eclipsi em deixa bastant fred. No perquè no siga extraordinari, sinó precisament perquè sé què és. Quan coneixem el mecanisme d’una cosa, sovint se’ns en va el misteri. La Lluna passa per davant del Sol, l’ombra recorre la Terra durant uns minuts i després cadascú torna a la seua vida. No hi ha déus enfadats, ni monstres celestials, ni cap advertiment escrit al firmament. Només mecànica celeste. Potser per això entenc millor els antics. Ells veien desaparèixer el Sol en ple dia i no sabien què estava passant. El cel s’havia tornat incomprensible i, davant d’allò que no comprenien, inventaven déus. Nosaltres hem substituït els déus pels astrònoms i les pregàries per les ulleres homologades. Hem guanyat coneixement i hem perdut una mica de por. I també una mica de poesia.
A mi em sembla més interessant un núvol. Un núvol no avisa amb segles d’antelació, no té una trajectòria calculable al mil·límetre i pot fer fracassar totes les previsions. Pot tapar el Sol, descarregar una tronada o passar de llarg sense donar explicacions. Encara conserva alguna cosa de misteri.
Per això, si el pròxim eclipsi vol fer-se veure, que es faça veure. Jo no pense córrer darrere seu.
L’eclipsi és més interessant quan no sabem per què desapareix el Sol.
Tobies Grimaltos
Quan la Lluna es menja el Sol, les tenebres s’apoderen de la Terra. La nit cau quan era dia. Són uns instants que en la nostra por es fan eterns. Afortunadament, el Sol és com una au Fènix i torna a nàixer. La nostra paüra desapareix, però no l’angoixa perquè torne a succeir i que la pròxima vegada el Sol no torne a viure. Pregarem als déus, farem sacrificis, implorarem a la Lluna que siga benigna, li donarem tota mena d’aliments a canvi en ofrena. El Sol és un covard que es deixa véncer per la Lluna. Si torna a consentir que passe, li retirarem les ares.
