Tobies Grimaltos
La platja que m’agrada és la platja a la tardor. A la tardor se sent la parsimònia del trencar de les ones enmig del silenci, amb el seu ritme cadenciós, sense que l’oculte cap mena de bullícia. Les teues empremtes en la sorra romandran quan desfaces el passeig si l’aigua no les ha esborrades, mai no seran sepultades per un altre miler de petjades ni confoses entre elles. Hi ha petxines i pedres esculpides per l’aigua que podràs agafar i escodrinyar amb calma, sense cap altra voluntat que la de distraure la mirada. La brisa humida et relaxa el cos i l’ànim. Si et trobes amb algú podràs fins i tot saludar-lo, perquè tampoc tindrà pressa.
La platja que m’agrada és la platja a la tardor. És una platja tranquil·la i grata. Molt més grata que la platja de torrar-se al sol inclement de l’estiu entaforat entre una munió d’altres llangardaixos untats de crema solar.
Salvador Vendrell
La platja no és només una franja d’arena entre la terra i la mar. És un dels pocs llocs on el temps encara sap caminar a poc a poc. Uns hi busquen el sol, altres el bany; jo hi busque el soroll de les ones, el vent salat i la llargària d’un passeig sense destí. La platja no és més bella quan està plena, sinó quan torna a ser de la mar. Aleshores reapareixen les petxines, les algues, els còdols polits per l’aigua, les petjades duren una estona i el silenci recupera la veu. Tot convida a mirar sense pressa i a pensar sense motiu.
Potser per això m’agrada més fora de temporada: perquè deixa de ser un negoci i torna a ser un paisatge.
