Tobies Grimaltos
El cel del bou és verd. És baix, sota les seues potes, perquè cap avall té el bou la mirada. Al seu cel verd, el bou pastura, remuga i no pensa, viu. Els seus somnis són d’herba fresca i d’aigua clara a l’abeurador. Però el cel dels bous és migrat. Són pocs els que l’habiten. La part més gran són tancats en granges on la verdor i la frescor de l’herba només són llegendes antigues que els vells contaven. Allí passen les hores, els dies juntament amb molts altres, es bramulen, es topen i esperen el pinso o la palla. No esperen res més, no tenen esperança i no saben que no en tenen.
Salvador Vendrell
Pastura, remuga, beu aigua, s’espanta d’un soroll sobtat, busca l’ombra quan el sol estreny. No sap res de tradicions, ni de pàtries, ni de decrets. Ignora que hi ha pobles que l’esperen amb coets, barreres i crits. Per a ell, el món és una herba tendra, una bassa, una vesprada llarga. Només quan l’home el converteix en espectacle deixa de ser bou i es transforma en símbol. Uns hi veuen cultura, uns altres violència; uns, identitat, uns altres sofriment. El bou, mentrestant, continua sense entendre res. Potser és l’únic de tots els protagonistes que no ha triat el paper que li han assignat.
