Salvador Vendrell
La pressa és la malaltia d’un temps que ha confós la velocitat amb la plenitud. Ens fa arribar abans, però no necessàriament millor. Qui va de pressa travessa els llocs; qui camina sense urgència els habita. Les descobertes, les converses memorables, els llibres que ens canvien i els amors que duren tenen una cosa en comú: tots demanen temps. “El qui té pressa no es diverteix”, deia mon pare. Amb els anys he entés que no parlava del rellotge, sinó de la vida.
Tobies Grimaltos
Internet ha eliminat l’espai i el temps. Tot és immediat i sense distància. Però tot, també, és efímer. Una notícia del matí és antiga a la vesprada i el que avui és crucial demà és oblit. I ens impacientem de seguida perquè no tenim ja el que abans ens hauria costat mesos d’aconseguir, amb viatges i esforç. Internet ens ha portat la pressa, més pressa de la que ja teníem. Vivim en un món accelerat que no ens deixa paladejar les coses. Tenim tanta informació, tantes imatges i tantes lectures a l’abast de la pantalla, que, per si ens perdem la pròxima, no fruïm de l’actual. No contemplem el que hi ha, ho fotografiem per a penjar-ho en les xarxes i aconseguir “m’agrada” ràpids. Amb la pressa de penjar en les xarxes el testimoni del que fem, no tenim prou temps per a fer més coses que poder penjar en les xarxes. Tenim pressa per viure, per experimentar i conéixer, una pressa que no ens deixa viure, experimentar o conéixer de veritat, en freguem només la superfície.
