Tobies Grimaltos
El substantiu és a la substància el que l’adjectiu és a la qualitat. Però en el nostre parlar els adjectius esdevenen noms i les qualitats, substàncies. És un fenomen tan extens i freqüent que ni ens n’adonem. Diem cec, jove i mòbil per a parlar, per exemple, d’un home cec, d’una dona jove o d’un telèfon mòbil. El terme que qualificava una determinada cosa ha passat a denominar la cosa mateixa. Els anglosaxons no ho fan tant això, continuen dient home cec (blind man) o dona jove (young woman). Nosaltres, en canvi, ho fem tant, que ja no som conscients que anomenem moltíssimes coses (sobretot els invents moderns) per allò que fan, per la seua qualitat principal, oblidant-nos que això és només un atribut i no la cosa mateixa. Avui sona estrany dir aparell ventilador, màquina desbrossadora o serra radial. Les qualitats o les funcions no poden existir sense una cosa que les suporte, però sembla que ho hem oblidat en favor d’economitzar esforç en parlar.
Salvador Vendrell
No m’han agradat mai massa els adjectius que ho deixen tot resolt. “Un paisatge bell”, “una persona admirable”, “un vi excel·lent”. Què més podem afegir després d’això? Ja hem fet la faena sencera. Hem decidit per al lector que aquella persona és admirable, que el vi és bo i que el paisatge mereix que ens quedem mirant-lo. Però no li hem ensenyat res. Potser el problema dels adjectius és que ens precipitem. Abans de mirar, ja estem jutjant. I escriure hauria de ser, almenys de tant en tant, una manera de mirar una mica més a poc a poc.
L’adjectiu em fa pensar en Josep Pla. No recorde ara la frase exacta —i tampoc no tinc ganes d’anar a buscar-la—, però sí la seua obsessió pel mot precís. Pla podia passar una pàgina parlant d’un tros de carretera, d’un arbre o d’una fonda. No necessitava dir que una cosa era “meravellosa”. Li interessava més explicar com era.
És fàcil descriure una tempesta. El vent ajuda, les ones ajuden, els núvols ajuden i, fins i tot, els llamps fan gairebé tota la descripció. Però proveu de descriure una mar en calma. Una mar que, a primera vista, no té res d’especial. Llavors cal mirar. I mirar una mica més. Què fa aquella barca? Com cau la llum? Hi ha algú a la vora? L’aigua és blava o només ho sembla? Potser l’adjectiu bo és el que arriba després d’aquestes preguntes. No el que ens estalvia fer-les.
Els adjectius serveixen per descriure, però també tenen la temptació de pensar per nosaltres. I això, en literatura, és perillós. A mi m’interessen més els que deixen una mica de faena al lector.
