Salvador Vendrell
De menuts ens encantava jugar amb el fang. Quan plovia i els bancals estaven tous, ens ajupíem i fèiem animals, cases, figures que no sabíem ben bé què eren. Les podíem modelar, desfer i tornar a començar. Potser, sense saber-ho, jugàvem a fer de Déu.
La Bíblia diu que Déu va formar l’home de la pols de la terra i després li va insuflar l’alé de vida. Ara sabem que l’aigua és imprescindible per a la vida. De manera que, si ho mirem des d’ací, Déu va agafar terra, hi va posar alé i va fer l’home. No va fer falta fang. Després, quan morim, ens ho recorden: “Pols eres i en pols et convertiràs”. Tornem a la terra d’on havíem eixit. La vida ha estat entre una cosa i l’altra.
Però a mi em continua agradant més el fang. La terra sola no es deixa modelar. Amb aigua sí. De menuts ho sabíem sense saber-ho: fèiem una figura, la trencàvem i en fèiem una altra. Potser jugàvem a fer de Déu, però Déu ja havia fet la seua obra. Nosaltres només teníem terra, aigua i una estona per jugar.
Tobies Grimaltos
Terra i aigua, terra xopa: fang.
Això és el fang, terra amerada d’aigua que es deixa modelar. Mentre la terra és fang, es deixa fer, desfer i refer. Amb el mateix tros de fang que havies fet un gos, pots fer una tassa o un plat. Pots corregir les imperfeccions, donar-li una forma millor i més acabada. El fang es deixa fer.
Es deixa fer mentre no s’asseca. Una vegada sec, deixa de ser fang i la figura feta és definitiva, no la pots desfer sense trencar.
Així em fa l’efecte que són les persones, trossos de fang que l’educació (de tota mena) ha de formar i reformar. Mentre no es tornen seques i impermeables es poden millorar en la seua forma, canviar, refer. Una vegada s’ha perdut l’elasticitat que el fang donava, la condició se solidifica i també les possibles imperfeccions. Són figures permanents impossibles de canviar. Convé, doncs, no acabar d’assecar-se mai del tot: deixar la porta oberta al canvi; ser sempre un poc de fang.
