Tobies Grimaltos
El riu corre i canta, mai no es cansa de córrer i cantar. La seua essència és ser flux, corrent. Des que naix fins que mor al mar és un fluir líquid. Tota l’aigua és seua, des del principi fins al final, i tot ell és aigua. L’aigua és tothora diferent, però ell sempre roman. No tenia raó Heràclit. Podràs banyar-te dues vegades al mateix riu, i més si cal. Ell no és aquest pas d’aigua particular i efímer, sinó el corrent constant. Ràpid quan és jove i amansit quan agafa més cabal. Però sempre el mateix riu. No, Heràclit no tenia raó, el que fa que un riu deixe d’existir no és que l’aigua canvie —si canvia, n’hi ha—, sinó que ella desaparega. El perill no és el canvi, sinó la sequera. I d’això comencem a tindre experiència.
Salvador Vendrell
El Xúquer és el meu riu. De menut hi vaig aprendre a nadar, a fer rais i a jugar a ser Huckleberry Finn, baixant pel nostre Mississipi particular. Entre els canyars teníem un món sencer per córrer, amagar-nos i passar la vesprada. Però també vaig aprendre que el riu podia deixar de ser un joc en qualsevol moment.
Una vegada em portaren a una illa que hi ha baix de l’assut de Fortaleny. El corrent se’m va emportar i jo no sabia què fer. Recorde ma mare cridant des de la vora. Em va traure un xic de Sueca. Aquell dia vaig anar al cine, però no vaig veure la pel·lícula. Estava cagat. Era la primera vegada que havia vist la parca tan de prop. Després he tornat moltes vegades al Xúquer i aquella por ja no hi era, però aquell dia encara forma part del meu riu.
Tobies diu que Heràclit no tenia raó: que sí que podem banyar-nos dues vegades en el mateix riu. L’aigua serà una altra, però el riu continuarà sent el mateix. M’agrada pensar-ho així. Perquè jo també he canviat i aquell Xúquer de quan era menut ja no és exactament el mateix, però quan el torne a veure el reconec. Potser un riu és això: una cosa que canvia contínuament i que, malgrat tot, continua sent la mateixa.
