Tobies Grimaltos
De les diverses accepcions de quimera, la que més m’agrada, per més nostrada, és la de, segons el Diccionari Normatiu Valencià: “Tindre la idea, el pressentiment, la sospita que un fet s’ha produït o es produirà d’una manera determinada”. I per ací, que fem l’harmonia vocàlica, “quimera” es pronuncia amb dues “e” obertes. I m’encanta el seu so. Tinc quimera… Així es diu, sense article determinat. Tinc quimera que Fulanet vol a Venganeta, tinc quimera que açò va per a llarg. I les quimeres, com les manies, no les curen els metges. Les quimeres que es tenen, més si es confessen, revelen el tarannà d’una persona. Pel seu contingut — sobre que es té la quimera— i per la seua freqüència o abundància. Hi ha qui sempre està quimerós d’alguna cosa i hi ha qui et diu que té quimera com una manera més de tafanejar, o malparlar. O jo tinc quimera que és així.
Salvador Vendrell
La Quimera era un animal que no podia existir: fill de l’hidra i del lleó de Nemea i germana de l’esfinx, tenia cap de lleó, una cabra que li eixia del llom i una serp per darrere. I, per si no n’hi havia prou, tirava foc per la boca. Homer ja en parlava a la Ilíada i després Hesíode encara va complicar més la bèstia amb les tres testes. Belerofont, muntat en Pegàs, va haver de matar-la. No m’estranya que ho fera des de dalt.
Sempre m’ha agradat aquesta paraula per això mateix: perquè una quimera és una barreja de coses que, juntes, no haurien d’estar juntes. I potser nosaltres també en fabriquem. Pensem que volem una cosa i al mateix temps en volem una altra que no hi té res a veure. Ens fem una idea de com haurien de ser les coses i després ens passem la vida intentant que s’assemblen a aquella idea. Algunes quimeres són impossibles i ho sabem des del principi. D’altres no tant. Són aquestes les més perilloses.
També m’agrada la quimera com a paraula valenciana. “Tinc quimera que…” I ja pots començar a sospitar, a imaginar o a fer-te una pel·lícula. Però la paraula ve de molt més lluny, d’aquell monstre impossible de la mitologia. Potser les nostres quimeres no són tan diferents. També estan fetes de coses que hem anat ajuntant dins del cap i que, una vegada juntes, ja no sabem com separar.
