Tobies Grimaltos
Els metges d’avui són com els capellans d’ahir. Quan érem xiquets anàvem a confessar-nos al rector. Deies els pecats comesos i ell en determinava la penitència: dos parenostres i tres avemaries, posem per cas. Confessar-se, moltes vegades, suposava tornar a pecar, ja que per por o vergonya de dir els pecats reals que havies fet, menties pel coll. Un amic meu, que tenia un germà un parell d’anys major que ell, va haver de prendre la comunió al mateix temps que el germà. Així que a l’edat de cinc o sis anys va haver-se de confessar per primera vegada. Astutament o per ignorància d’en què consistia allò exactament, va dir “Me arrepiento de mi vida anterior” i va acabar prompte. Als cinc o sis anys ja es penedia del que havia viscut!
Avui aquest paper de ser aquell amb qui t’has de confessar l’ocupen metges i metgesses. I els pecats d’avui són contra la salut. Vas al metge i t’acuses de tenir mal ací o allà, una molèstia d’aquesta o l’altra manera o un bon refredat. I el metge o la metgessa et recepta una medecina i et prohibeix unes menges i moltes begudes. Les penitències dels capellans eren més fàcils de complir.
Salvador Vendrell
Sabem que els metges són necessaris i fonamentals per a la nostra vida, però sabem també que, davant d’ells, perdem tota la dignitat, perquè fan de nosaltres —evidentment per al nostre bé— el que els dona la gana i nosaltres fem, sense protestar, el que volen que fem. Són els amos de la situació, perquè estem totalment en les seues mans i sense possibilitat de fugir. Sobretot, quan ens obrin en canal.
A l’hospital, gitat, ja no ets ningú. Et diuen que t’abaixes els pantalons i te’ls abaixes, que t’alces la camisa i te l’alces, que no et mogues i no et mous. I, quan acaben amb tu, encara els dones les gràcies.
