Tobies Grimaltos
Ací és el lloc universal. Tots estem ací si som nosaltres qui parlem. Som ací, siguem on siguem. L’ací i l’ara és la vida sencera, per molt que viatges, per molt que et mogues. Però cap ací és el centre del món, “per més que en tinguis la il·lusió” —que diria Espriu— i per molt que, per a tu, ho siguen cadascun en cada moment. No ho són, però així ho vivim i així ho sentim. Ara bé, tampoc cal voler-se tan poc com per a pensar que aquest centre sempre és en un altre lloc: allà, sempre allà on no hi ets. El teu centre i el teu ací, no són els únics ni, potser, són els millors, però poden ser tan bons com altres que enveges.
Salvador Vendrell
Ací és una paraula inquieta. No para mai al mateix lloc. Cada vegada que la pronuncies, es desplaça amb tu. Si fas un pas, ella també. Si puges a un tren, a un avió o a una barca, viatja sense pagar bitllet. És l’única propietat que no et poden embargar ni confiscar. De menuts, l’ací era el carrer de casa. Després va ser el poble, la universitat, una ciutat, una casa compartida, una habitació d’hospital, una taula de despatx o una butaca on llegim. Sense adonar-nos-en, anem canviant d’ací tota la vida. Hi ha qui marxa molt lluny per trobar el seu lloc. Hi ha qui no es mou mai i no l’arriba a trobar. Perquè l’ací no és una qüestió de quilòmetres. És aquell indret on, per fi, deixes de mirar el rellotge i de comptar els dies que falten per anar-te’n.
L’ací no és un punt del mapa. És el lloc on, encara que siga només per un instant, tens la sensació que no et cal estar enlloc més.
