Tobies Grimaltos
El dubte és una escletxa a la possibilitat de canvi. Dubtar implica no estar convençut i, per tant, no tancar-se en banda. Com va dir un savi americà (i això no és un oxímoron) dubtar és molest, una sensació que tractem d’eliminar aconseguint la certesa. Això va dir i argumentar. Però voler certesa allà on no n’hi pot haver o no convé tenir-la pot portar a abandonar una actitud assenyada, l’obertura mental.
Una de les coses que se li ha imputat al dubte i que fa que siga valorat negativament és la capacitat de paràlisi, es diu que el dubte impossibilita l’acció. No és cert. Si necessite una medecina i crec que una determinada farmàcia està oberta, encara que tinc els meus dubtes, no em quede a casa fins que els dubtes desapareixen, vaig a la farmàcia i espere (desitge) trobar-la oberta. Evitar el dubte per por o peresa de pensar és còmode, però no massa racional: no resol la qüestió, l’aparta.
Salvador Vendrell
El dubte és una escletxa per on entra l’aire. Quan dubtem, deixem una porta oberta a canviar d’opinió, a escoltar l’altre i, fins i tot, a reconéixer que potser no tenim raó -i això no és fàcil ni freqüent. Per això el dubte és tan poc estimat pels fanàtics, pels que ho saben tot, que necessiten les coses ben tancades: açò és així, açò és veritat i qui diga el contrari està equivocat.
El dubte, en canvi, ens fa més modestos. No ens lleva les conviccions -les poques que tenim- però ens recorda que són nostres i que els altres tenen dret a tindre’n unes de diferents. Una persona pot estar molt convençuda del que pensa i, al mateix temps, admetre que no és l’única manera possible de mirar el món.
