Tobies Grimaltos
Un núvol passa, ho fa molt a poc a poc. Podries estar mirant-lo una bona estona perquè la seua forma, també lentament, va variant. Els núvols són un bon paisatge, dignes d’observar. Et suggereixen animals, rostres i objectes, i et fan imaginar. Un núvol retallat contra el blau límpid del cel pot donar calma, tenir la mirada un temps en pau.
Parle dels que són blancs. Cotó de sucre surant allà en el blau; un escenari benèvol, cordial. Però inútil, si el que vols és aigua que regue els camps i les muntanyes. Els núvols foscos no són tan agradables ni encomanen gens de pau. Són els fills de la tempesta, germans dels trons i els llamps. Inquieten l’esperit i no acullen bé l’esguard. Els blancs són bells i inútils, els negres són lletjos, però de profit si no fan mal.
Salvador Vendrell
El núvol té de vegades formes impossibles, ni tan sols les decideix. Es mou pel cel, d’un lloc a l’altre sense pes, arrossegat pel vent que se l’emporta on vol i li canvia la figura. Pot semblar un ramat de borreguets o un simple tros de cotó, una muntanya o un animal que només existeix mentre el mires. Després es desfà i n’apareix un altre, com si el cel no volguera mostrar mai el mateix paisatge.
Hi ha núvols que només passen i altres que s’hi queden, plens d’aigua, i van tapant la llum a poc a poc. Els mires i t’adones que el dia ja ha canviat abans que caiga la primera gota. Potser per això m’agraden els núvols, perquè no tenen una forma fixa i, tot i això, durant una estona ens fan creure que sí que en tenen una. No ho digueu, però el que més m’agradava dels núvols era quan anunciaven aigua i pensava que, si plovia, l’endemà no aniria al camp, ni regaria.
