Tobies Grimaltos
Diuen que la vida és això que passa mentre penses què fer amb ella. La vida és curta i la vida és llarga. Si bé ho penses és llarga, moltes vides. Hi ha una vida on depens dels altres que et cuiden, t’alimenten, t’agombolen. Hi ha la vida on comences a tenir amics, a anar a escola i jugar (abans) al carrer i als camps. Hi ha la vida dels primers enamoraments, de la rebel·lia i l’autoafirmació, dels dubtes i forjar la identitat. La vida d’eixir del niu i enfrontar la pròpia vida. La de formar família (o no), de donar vida a altres vides (o no) i poder guanyar-se bé la pròpia. La dels projectes i les esperances.
La de continuar vivint-la i esperar a viure-la de veritat algun dia. Hi ha la vida on s’abandonen les obligacions de sempre que t’impedien gaudir de veritat la vida i que al final substitueixes per altres que no et deixen viure com seies que havies desitjat o, pitjor, per no tindre’n, d’obligacions, no saps què fer amb ella. Has passat per moltes vides, mira-ho bé i veuràs. Tantes que, si bé ho penses, costa creure que ets el mateix i que encara tens vida. Aprofita-la sigues en el període que sigues. No la deixes per a més endavant, que la vida sempre avança i no es pot tornar.
Salvador Vendrell
«La processó és llarga i el ciri curt.» Ho hem sentit tota la vida per recordar-nos que el temps no dona per a tot. Però jo cada vegada tinc més la sensació contrària: que el ciri no era tan curt, sinó que la processó m’ha passat per davant a una velocitat que encara no acabe d’entendre. Mire cap arrere i em sembla que la meua vida ha passat com una ratlla de fum. Ahir era un xiquet i ara ja fa temps que els xiquets em semblen els altres. Entre una cosa i l’altra, no sé ben bé on s’han quedat tants anys.
També hi ha aquella altra frase: «La vida és una mentida i la mort una carassa.» Sempre m’ha fet gràcia, perquè té una certa mala llet que li va bé a la vida. Ens passem mitja vida fent plans, esperant coses, pensant que encara tindrem temps, com si la vida fora una promesa que algú ens haguera fet. I després descobrim que no era cap promesa. Era simplement això que anava passant mentre nosaltres fèiem altres coses.
Potser per això ara pense que viure és sobretot no deixar-ho tot per a després. No sé quant em queda de processó ni com és de curt el ciri. El que sé és que, quan mire el fum, hi ha més darrere que davant. I això, vulguem o no, canvia una mica la manera de viure.
