Tobies Grimaltos
Preses n’hi ha hagut de molt famoses, com la presa de la Bastilla o la del Palau d’Hivern. Preses sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. Sembla que va amb la condició humana produir aquests tipus d’assalts violents, algunes vegades amb més raons —com puga ser el cas de les esmentades— que altres. Algunes, com les que he posat d’exemple, són fets d’una gran transcendència històrica a escala mundial.
Hi ha altres preses molt més minúscules, invisibles i intranscendents que, no obstant això, tenen la seua importància i poden ser temibles per a qui les pateix. Parle de la presa de la ment per una idea. Jo, que vinc del món de la filosofia, les he patides i sé de què parle. De sobte una idea, un problema et té la ment captiva i no pots eixir d’ell. I vius dins del teu cap fent-li voltes a la idea. La tens ocupada mentre menges, mentre condueixes, mentre intentes dormir. Tens la ment presa per l’embrió d’idea fins que mal que bé la pots parir. Una presa psicològica que també és a la seua manera violenta per a qui la pateix.
Salvador Vendrell
La de la Bastilla o la del Palau d’Hivern van ser dues grans preses. Feren molta història: dues grans Revolucions, les Revolucions. Però ací tenim una presa -que el personal coneix molt poc- que ha passat a la llengua i als diccionaris: la presa de Calp. I quan una cosa ens costa molt de temps, molts diners i Déu sap quants esforços, diem que “costa més que la presa de Calp”.
Va passar en 1637. Uns pirates barbarescos van entrar de nit a Calp i es van endur més de tres-centes persones cap a Alger. Buidaren el poble. Recuperar aquells captius va costar anys, diners i molts esforços. D’aquells fets va quedar una expressió que encara fem servir quan alguna cosa no s’acaba mai o ens costa un ull de la cara.
Això és una de les coses que més m’agrada d’algunes paraules o d’algunes frases fetes: que guarden una història. En aquest cas una desgràcia.
