Tobies Grimaltos
El barret és una peça de roba interessant. Una peça de roba que tant de bo m’atrevira a portar. Va molt bé per als qui, com els que fem açò de les paraules, som calbs. Ens cal, especialment, protegir el cap. A l’hivern pel fred i, sobretot, a l’estiu contra els raigs solars.
Com que no m’atrevisc amb el barret, porte gorra, de llana quan fa fred i (menys) de tela lleugera quan fa calor. Però el que de veritat m’agradaria és portar barret, que em sembla molt més elegant. El que són els prejudicis i el què diran! Em prive del que m’agrada per “no donar que parlar”.
Cada any em promet que me’l compraré, cada any entre en botigues i me n’emprove. Quan arribe en tren a València i, en eixir de l’estació, veig una famosa botiga on en venen de totes les formes i colors, tinc ganes d’acostar-m’hi, però sé que no hi entraré. I així van les coses, no perd l’esperança de poder decidir-me un dia o que es posen de moda, i no desentonar.
Salvador Vendrell
Jo sí que porte barret. O gorra. O gorra esportiva. O de llana quan fa fred. Sempre porte alguna cosa al cap. No per elegància, com Tobies, sinó perquè el tinc pelat com una mona, o com la galta del cul, com preferiu. I un cap així cal protegir-lo del sol i del fred.
Això dels barrets em recorda una broma de casino. A un home de la tertúlia li canviaven cada dia el barret. Però no li canviaven de model: sempre era exactament igual que el seu. Un dia, però, era una mica més gran; l’endemà, una mica més menut. I així anaven fent. L’home començà a preocupar-se: un dia el barret li venia gran i l’altre li venia menut. Fins que el metge de la tertúlia, molt seriós, li va dir que havia aparegut una malaltia nova que feia que el cap es fera gran i menut fins que, finalment, rebentava. El pobre home es va cagar de por.
A mi no em pot passar. Jo, mentre tinga el cap pelat, continuaré portant-lo cobert. I si algun dia el barret em ve gran o menut, procuraré no preguntar-li al metge.
