Tobies Grimaltos
Imperfeccions diuen als defectes. Si busques a Internet, veuràs que imperfeccions es consideren els granets, l’acne, les taques en la pell, les rojors o les cicatrius; això diu la IA i els webs de les clíniques estètiques. (Clíniques estètiques! Deuen ser clíniques ben decorades). I si aquests petits defectes es diuen imperfeccions, vol dir això que una cara que no tinga cap d’aquestes coses és una cara perfecta? Si a una persona lletja que té granets o taques i cap altra d’aquelles imperfeccions, se li curen, se li lleva la “im” a la seua imperfecció? Esdevé una cara perfecta?
La majoria de les cares (o totes) sense imperfeccions continuen sent imperfectes. Usem tants eufemismes que ni ens adonem que ho són. I els eufemismes amaguen però no canvien.
Salvador Vendrell
“Imperfecció” és una paraula que té mala fama i, encara més, necessita una paraula per a existir: la paraula “perfecció”. I no sé vosaltres, però jo la perfecció no sé si l’he vista alguna vegada. Això sí: conec molta gent que intenta aconseguir-la. A mi, però, m’agraden les coses “imperfectes”, les que tenen alguna marca: una ratlla en una taula, una marca en un llibre gastat, una ferida en la pell…, perquè demostra que són coses que ja han tingut una vida. Una tassa perfecta pot ser molt bonica, però em fa por tocar-la. La que té una esquerda em fa pensar que algú ja l’ha feta servir.
En literatura és molt més evident encara. Els personatges perfectes són insuportables, perquè tenen molt poc trellat i donen molt poc de joc. Ja saps, des del principi, de què van. Són personatges plans. En canvi, els imperfectes els recordem pels seus defectes, per les seues manies, per les seues obsessions, per les seues febleses i, sobretot, perquè s’equivoquen. Don Quixot no seria don Quixot si tinguera el cap ben posat. És admirable com els espanyols han fet un heroi d’un xafat. I Emma Bovary, probablement, no ens diria res, si no fora una dona insatisfeta, adúltera. Passaríem d’ella si fora una dona plena de seny i satisfeta de la seua vida.
No recorde si va ser Leonard Cohen qui va dir que hi ha una esquerda en tot i que és per allí per on entra la llum. Segur que té raó, perquè en la literatura l’esquerda pot donar molt de si, i la taca, i la ferida, i l’error… Allò que en principi voldríem amagar és, moltes vegades, el que acaba donant-nos una història.
I, si no esteu convençuts del tot, mireu la vida que no respecta cap perfecció i et posa arrugues, et fot els plans, et fa perdre coses, et deixa cicatrius i … No, no ho diré tot. No, no em convenç la paraula “imperfecció”
