Salvador Vendrell
La por és una alarma que s’encén abans que arribe el perill. De vegades ens avisa d’allò que ens pot fer mal i de vegades no (ací estem ben escarmentats); altres vegades només ens fa imaginar-ho. Té la virtut de posar-nos en guàrdia i el defecte de fer-nos veure amenaces pertot arreu. Quan tenim por, tot sembla més perillós i els poderosos donen solucions que diuen que són molt senzilles. I venen els controls, les prohibicions, la pèrdua de llibertat. I no necessitem molts arguments — no en necessiten gaire—, perquè el personal té por. I això ho sap molt bé el poder i se n’aprofita. Als poderosos els interessa que tinguem por perquè creuen que el personal és més dòcil: calla més, protesta menys i procura no moure massa les aigües. Ens poden fer por amb una guerra, una crisi, una epidèmia, la immigració, la inseguretat o qualsevol altre perill, real o exagerat. Sempre hi haurà algú disposat a explicar-nos que, per la nostra seguretat, hem de renunciar a alguna cosa.
Però la por també pot canviar de bàndol i, moltes vegades, ha canviat. Al poder li interessa que nosaltres li tinguem por, però a nosaltres ens convé que, de tant en tant, el poder ens tinga por a nosaltres. Les grans concessions —en educació, sanitats, pensions…—que s’han fet a la classe obrera no han estat mai fruit de la generositat dels poderosos. Moltes han arribat quan els de dalt han començat a tenir por dels de baix. Por a la revolució. Quan els poderosos han vist que la gent podia organitzar-se i plantar cara, han descobert que també sabien concedir.
També hi ha pors íntimes, d’aquelles que són només nostres: por d’envellir, de perdre algú, de quedar-se so… Aquestes no les governa ningú. Les portem a dins i, sovint, aprenem a conviure-hi.
Potser la valentia no consisteix a no tenir por, sinó a saber què en fem. Perquè una cosa és tenir por i una altra deixar que la por pense per nosaltres. I, sobretot, que només tinguen por els de sempre és una mica avorrit. De vegades també convé que els poderosos recorden que nosaltres existim. Ara podria ser un bon moment. Sempre és un bon moment.
Tobies Grimaltos
La por salva vides. Perquè existeix podem fugir del perill. Però la por també sotmet vides i voluntats. Perquè tenim por som controlables. Per por fem o faríem el que no voldríem fer. Ha estat instrument de dominació durant segles i no sembla que la “moda” haja de passar.
També ha estat un instrument per a l’adhesió i l’enfrontament. Certes ideologies se n’han servit. Perquè sovint la por genera odi. Si t’inventes un perill comú, tens els teus units contra ell i fidels a tu que dius que el combatràs i protegiràs els teus. Avui dia són massa els polítics que abusen d’aquesta tàctica. I la immigració és el boc expiatori. Fan que se li tinga por: et furtaran el treball, col·lapsaran el servei ambulatori, es quedaran amb les pagues i subvencions, furtaran i violaran. I clar, qui s’ho creu els odia i veneren el líder que els alliberarà de tal amenaça. Potser no saben que líders així no tenen gens de respecte per la veritat, diuen el que els convé sense fer-los vergonya mentir, i tampoc gens de respecte pels seus partidaris.
Davant de pors generades així, cal fer un ús contundent de la raó, que és el que ells temen. Justament gasten la por per a evitar el pensament. La raó és una gran defensa contra la imposició de la por a un perill inexistent. I una gran defensa contra la manipulació. El vincle d’unió ha de ser aquest i no el que ells volen i ells l’enemic a combatre (racionalment i raonadament).
