Tobies Grimaltos
Hesitar és una paraula que no se sol emprar i que jo reivindique. És semblant en l’àmbit de l’acció al que dubtar ho és en el de la creença. Qui dubta no acaba de creure una cosa o descartar la contrària. Qui hesita és qui no s’acaba de decidir. Però el llenguatge, el nostre ús del llenguatge és peresós i el dubte ha ocupat també el territori que li corresponia a l’hesitació. I tant parlem de dubtar quan ens referim a l’àmbit teòric, el de les creences, com al pràctic, el de les accions. Qui davant d’una cruïlla no es decideix per agafar un camí o l’altre, hesita. La causa d’aquesta hesitació pot ser que no està segur de quin dels dos camins és el bo, el que porta al lloc on vol anar. Així que ens estalviem faena i distincions i diem que dubta quin camí agafar o que no sap quin camí prendre. Unim causa (dubte) i efecte (hesitació, no decisió) i a tot li diem dubtar. Bé, està bé. Però distingir teoria i pràctica també val la pena de tant en tant i ajuda a explicar coses.
Salvador Vendrell
Hamlet és probablement el personatge que millor representa l’hesitació. El seu pare ha mort i el fantasma li revela que ha sigut assassinat pel seu propi germà, que ara és rei i s’ha casat amb la seua mare. Hamlet sap què hauria de fer: venjar la mort del pare. Però entre saber-ho i fer-ho hi ha tot Hamlet.
I això és el que fa interessant -per a la qüestió que plantegem- el personatge. No és un home que no tinga motius per a actuar. En té de molts. I té clar què vol fer. Ho sap. El problema és que pensa massa en el que ha de fer, en les conseqüències, en si el fantasma diu la veritat, en la vida i en la mort, en el sentit de l’acció. Quan arriba el moment d’actuar, el pensament torna a posar-se pel mig.
El famós “ser o no ser” no és exactament un dubte sobre una qüestió teòrica. És també la dificultat de decidir què fer amb la pròpia vida quan qualsevol decisió té conseqüències. Hamlet pensa tant abans de fer el pas que, de vegades, sembla que pensar siga una altra manera de no actuar.
