Tobies Grimaltos
I parlant de xuclar la sang, jo ara per ara l’animal que més tem no és ni gran ni perillós (bé, segons es mire), és el mosquit. No sé quina gràcia o quina desgràcia tinc, però els mosquits em persegueixen i em devoren. Sovint estic amb un grup de persones i només em piquen a mi. Els odie. A casa tinc pati i un jardí i en estiu i quan fa calor (que és una molt bona part de l’any) no puc fer-ne ús. Si isc a regar, podar o fer alguna altra xicoteta faena, m’unflen a picades. En part la culpa és meua, no em pose cap dels líquids repel·lents de mosquits.
Només em recorde de Santa Bàrbara quan ja ha tronat. Sempre pense que no em picaran, també avorrisc enviscar-me de potingues. De més a més, basta que em deixe un centímetre quadrat per untar perquè em piquen allí. Fins i tot amb texans i calcetins són capaços de picar-me als turmells. També tinc alguna rata penada vivint al pati, dins una escletxa d’una paret mitgera vella. Jo les anime perquè se’ls mengen, però sembla que no poden amb tants o que de nit ja s’han amagat. En fi, canvie mosquits per tigre de Bengala.
Salvador Vendrell
Tobies, jo també tinc una relació complicada amb els mosquits, però sospite que tu jugues en una altra lliga, perquè a tu et piquen més que a mi. Deixar un centímetre quadrat sense repel·lent i que ells vagen directes allí ja no és una simple picada: és una qüestió personal. És clar que els mosquits van per tu.
El mosquit té açò: és poca cosa i, precisament per això, resulta tan cabró. No el veus, però el sents. Primer, el brunzit a l’orella. Després, la picada. I quan ja has encés el llum i el busques per tota l’habitació, has revisat les parets i t’has tornat a ficar al llit, ell ha desaparegut. Fins que quan creus que ja s’ha acabat torna a començar. Torna el mosquit.
Per això m’agrada la dita “Un mosquit espatla un orgue”. Té una exactitud que no necessita cap explicació. Un animalet insignificant pot espatlar una cosa ben grossa. I això passa més sovint del que ens pensem.
Al capdavall, la vida està plena de mosquits. Coses menudes que no haurien de tenir gens d’importància i que, tanmateix, aconsegueixen posar-te de mala llet. La diferència és que alguns, almenys, no et deixen el braç ben coent.
