Tobies Grimaltos
Ens encanta generalitzar, passar ràpidament del cas a la norma. Si vas dos dies seguits al mateix bar i els dos dies demanes un tallat, al tercer dia, només entres, tindràs un tallat a la barra. Així, diem que els de tal lloc o país, són així o aixà, que els vegetarians o els alpinistes són d’aquella altra manera. Ens agrada classificar-ho i etiquetar-ho tot, posar-ho tot dins de casetes. Però tampoc no ens agrada fer massa casetes, no ens agrada filar massa prim a l’hora de fer les nostres categories o estereotips. Funcionem amb el traç gros i no ens agrada massa distingir.
És veritat que, al cap i a la fi, les generalitzacions són necessàries, cal fer induccions, això és anar dels casos a la generalitat, és un tipus de raonament necessari per a la vida. El mal no és generalitzar, sinó ser tan atrevits en fer-ho. Per exemple, de conéixer dos francesos o dos alemanys antipàtics a dir que tots els francesos o tots els alemanys ho són, d’antipàtics. De vegades cal recordar allò de Churchill, que, quan li preguntaren com eren els francesos, va contestar una cosa així com que no ho sabia, que n’eren molts i no els coneixia tots.
Salvador Vendrell
Generalitzar és una temptació, perquè és fàcil. Ho fem contínuament i, moltes vegades, sense adonar-nos-en. Coneixem dos persones que arriben tard i ja diem que la gent és impuntual. Ens trobem amb tres conductors maleducats i decidim que conduir s’ha convertit en una activitat per a maleducats. Un polític ens enganya i, de seguida, tots els polítics són iguals. És una manera ràpida i econòmica d’entendre el món.
Aristòtil ja es va ocupar del particular i de l’universal. Sabia que una cosa és constatar un fet i una altra convertir-lo en una afirmació general. Entre una i l’altra hi ha el raonament, que és una activitat molt útil, però que requereix més esforç que amollar una sentència. Montaigne desconfiava més de les sentències. Parlava d’ell mateix, de les seues manies, de les seues pors, del que havia vist o del que li havia passat, però desconfiava de convertir cada experiència en una llei universal. Ho deia tot en primera persona. La Rochefoucauld, en canvi, tenia més afició a les sentències i va fer de la naturalesa humana un catàleg de defectes. Llegint-lo, un té la sensació que coneix perfectament els humans. El problema és que després ix al carrer i els humans sempre li porten la contrària.
Perquè generalitzar és un esport bastant general (que valga la paraula): agafar una part i fer-la passar pel tot. I ací comencen els problemes. “Els joves són…”, “els vells són…”, “els valencians som…”, “les dones són…”, “els homes són…”. Quan sent una frase que comença així, ja em pose una mica en guàrdia. No perquè no puga haver-hi alguna veritat al darrere, sinó perquè la frase ja ha decidit abans de començar que no hi haurà excepcions. I les excepcions són precisament les que ens compliquen la vida. També són les que ens salven de l’avorriment.
Jo mateix generalitze. No em puc posar ara a fer estadístiques cada vegada que parle. Però intente recordar que una generalització és només una aproximació, una manera provisional d’ordenar el desordre. No una sentència divina. Perquè potser generalitzar és, sobretot, la nostra manera de posar ordre al món quan no tenim temps d’entendre’l. I això sí que ho podem generalitzar.
