Salvador Vendrell
Plutarc conta que Dió de Siracusa confiava plenament en el seu amic Cal·lip. Havien lluitat junts i Cal·lip era un dels seus homes de confiança. Però Cal·lip conspirava contra ell. Per guanyar-se encara més la confiança de Dió, li anava portant notícies de soldats que, segons deia, conspiraven contra ell. Dió li va donar permís per investigar-los, i Cal·lip va aprofitar-ho per anar reunint els qui realment conspiraven contra Dió. Quan Dió començà a sospitar, Cal·lip encara va jurar que era innocent. Poc després, els homes que ell havia reunit van entrar a casa de Dió i el van assassinar.
Nosaltres, però, sembla que anem per un altre camí. Mireu si hem perdut la confiança que l’altre dia, mentre dinàvem, un amic em contava que un conegut seu havia anat traient els diners del banc a poc a poc fins que en va reunir dos-cents mil euros. Després els va enterrar en un camp de tarongers.
Durant dos mesos no els va tocar. Quan va anar a veure com estaven, es va trobar que els diners havien florit. Els va agafar, els va portar al graner del sequer i els va escampar damunt d’un banc perquè perderen la humitat.
—I què va fer? Els deixà allí?—, li vaig preguntar.
—No. Va dormir tres dies en el sequer, vigilant-los.
Encara hi ha qui s’atreveix a qüestionar la mentalitat agrarista d’aquest país que va descriure Joan Fuster a Nosaltres, els valencians.
Tobies Grimaltos
És la confiança la base de la vida en societat? Si, pel carrer, li preguntes a algú on hi ha un banc, una gasolinera o l’ajuntament, normalment acceptaràs la seua resposta, no pensaràs que t’enganya. Per què t’hauria d’enganyar? Pressuposem que les persones diuen la veritat, per això és possible la mentida o és fàcil mentir. Per a enganyar cal algun motiu, no per a dir la veritat. S’enganya per interés, no debades.
Però i què passa quan sí que n’hi ha d’interés? Podem confiar igualment? De fet, ho fem. Almenys en el que és més gros o més greu. Anem a comprar el pa amb la confiança, òbviament, que no estarà enverinat. Però podem confiar també que té el pes que toca? Normalment ho fem, perquè normalment no ens enganyen. Però és en això també la confiança la posició per defecte? Ara no és sempre la presumpció d’honestedat la causa de la confiança. Ni tampoc és sempre l’honestedat la que fa que no ens enganyen. Si l’engany no tinguera cap conseqüència negativa, com denúncies o pèrdua de clients, continuaria prevalent l’absència d’engany? Hi ha també altres mecanismes perquè la confiança no es trenque: la reputació, el prestigi, el bon nom, la vergonya… O això era abans? Ho dic perquè ara són prou els que no tenen vergonya que els agafen enganyant.
