Salvador Vendrell
Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou, va dir Joan Fuster. I probablement no cal afegir-hi gaire més. El còmplice no és qui us diu què heu de fer ni qui intenta convertir-vos en una altra persona. Això no es pot consentir. És qui us escolta, us entén, us acompanya i, sobretot, no us demana que deixeu de ser vosaltres mateixos. Que ni falta que fa.
Pot ser un amic, una persona estimada, un llibre. N’hi ha un fum, de llibres, que són els nostres còmplices, perquè ens reafirmem com som. La complicitat és una forma discreta d’afecte i no necessita grans declaracions. De vegades n’hi ha prou amb una mirada, una frase, un somriure o un silenci compartit, però que entens.
Tobies Grimaltos
El còmplice està amb tu i t’acompanya. No calen grans gestos ni declaracions. La complicitat es manifesta en la quotidianitat, sense escarafalls. Tenir una persona còmplice és una veritable benaurança. És com parlar i fer amb la mateixa sintonia, sense imposicions, ni objeccions. Fer i deixar fer. Col·laborar i fer de les tasques de cadascú una tasca comuna. Perquè la complicitat és una relació de simetria, no pot ser el cas que una persona siga còmplice d’una altra sense que l’altra o siga d’ella a l’hora.
Jo no sé si la condició millor del còmplice és que t’ajuda a ser com ets o que et deixa ser com ets, qui ets, t’accepta i et fa costat.
